La llibertat i els carnets

La llibertat i els carnets

dissabte 24 de gener 2015 - 09:15

“Mama, tu vols que siguem lliures?”

Amb aquest nivell de pregunta començàvem a sopar l'altre dia. I, per mi, no era tan fàcil de respondre. En realitat, l'Emma m'estava preguntant si jo era de les que defensava la Catalunya lliure i independent de la qual no parava de sentir parlar o era de les altres. I no volia respondre a aquesta pregunta sense que ella interpretés la resposta de forma veritablement lliure. Sí, jo vull un país lliure. En tota la magnitud que comporta la llibertat d'una societat. Començant per la capacitat de decidir qui som, fins a la seguretat de tots i cadascun dels individus que la conformen de saber que les seves idees seran tan respectades com les de la resta. I amb això, volia assegurar-me que la meva filla de 7 anys i mig entengués que no importava si jo era més independentista o menys o si jo defensava una opció política o una altra. Perquè les meves conviccions polítiques no han de condicionar les seves. Ni ara ni en endavant. No voldria que sortís al carrer clamant per la independència sense entendre què vol dir. Ni que pintés una estelada perquè l'ha vist penjada al balcó de casa. Ni que pensés que això estableix uns bàndols, els que volen que siguem lliures i els que volen que siguem esclaus. Fins i tot arribant a la conclusió que els que encapçalen la defensa d'aquesta llibertat nacional el que en realitat volen és tenir esclaus, no vull que la meva filla i el meu fill critiquin el president de la Generalitat sense poder tenir un criteri format sobre el que ha fet. No tinc problema en què sàpiguin què en penso, però han de saber també que molta gent no comparteix el meu criteri. I que això està bé. I que es pot, fins i tot, estimar a persones que no estan d'acord políticament amb tu. I és necessari aprendre a sentir això sense haver d'esforçar-se, perquè només quan hagi aprés això, serà capaç de tenir el seu propi criteri sense por a ser jutjada. Ni per la seva mare.

Fa uns quants anys (prefereixo no comptar-los), quan vaig començar a participar en les assemblees d'estudiants a la universitat, a Barcelona, i quan vaig aterrar al moviment del “0'7 i més” a la ciutat de Lleida, tenia una sensació de la que em va costar anys desempallegar-me. Al meu voltant, la gent que participava, que proposava, que es reunia en comissions de treball, que es penjava de la Seu Vella, eren persones amb una capacitat d'implicació, de compromís, d'integritat, de coherència que en aquell moment em semblava inabastable per mi. Em sentia en un altre nivell. I això, durant molt temps, em va frenar en una implicació total. Ara, quan ja no necessito l'aprovació de ningú, no estic disposada a que es demani un carnet d'integritat per a formar part de cap club. Ni vull que la meva filla pensi que cal tenir-lo. O que per a que te'l donin has de repetir uns lemes tan se val si saps el que impliquen o no. I no és cap ximpleria donar-hi tombs en un moment en què el documental 'Ciutat Morta' ha obert els ulls a molta gent sobre una visió crítica de les versions que es donen sempre per vàlides. Jo no em posaré a presumir de res, no coneixia el cas de la Patricia Heras fins fa uns mesos. No demanaré perdó per això. Correm el risc de jutjar a molta gent que va descobrint que la versió oficial de les coses no sempre, o gairebé mai, correspon amb la realitat. Ni la de la crisi, ni la de la suposada recuperació econòmica, ni la de l'excusa que no hi ha diners, ni la de la independència com a solució perfecta... I no m'agradaria que ningú se sentís amb la necessitat de presentar un carnet d'integritat impol·luta i un currículum de mobilització social per defensar i per construir una societat més justa. Jo no vull que ningú me'l demani. Ni tan sols la meva filla amb preguntes innocents com a primer plat del sopar.

Sí, Emma. Vull que siguem lliures. I vull que siguis lliure de pensar i sentir el que vulguis. Vull que ni tan sols el que sents dir a casa sigui un cadenat per al teu pensament. Vull que busquis, que escoltis, que respectis, que valoris amb el teu propi criteri, sent capaç, si cal, de distingir qualsevol intent de manipulació. Sense por a ser jutjada. Per ningú. I, sobretot, amb la capacitat de fer-te responsable de les conseqüències de la teva llibertat.

Si això és voler que siguem lliures, sí vull.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de amaiarodrigo
Periodista i mama. Per tant, sóc experta en fer vàries coses alhora. Però també sóc filla, companya, germana, amiga, feminista, ciutadana, optimista, fan de les reflexions i de tot allò fet amb calma, de la coherència i de l'inconformisme. Sobretot sóc participant, de la vida, de l'entusiasme i de tot allò que signifiqui construir, transformar i caminar cap a un futur millor. Perquè crec que és possible.
Segueix-me :

Altres entrades del autor