"La luz que imaginamos": la llum que vol ser far
Començar l'any amb una agradable sorpresa, com si fos un regal de reis amb aquesta emotiva i sincera pel·lícula, és fer-ho amb bon peu. A més, cal afegir al llistat de directores a seguir en un futur el nom de Payal Kapadia. Haurem d'estar ben atents perquè les maneres que apunta són d'una sensibilitat i un bon ofici més que notable.
A la populosa ciutat de Mumbai l'infermera Prabha comparteix feina i apartament amb la jove Anu. Ambdues són presoneres d'unes circumstàncies molt diferents però alhora ben semblants. Prabha està atrapada en un matrimoni amb un marit cada vegada més absent que viu a Alemanya, mentre que l'Anu ha de mantenir ben amagat un jove amant per culpa de la diferència de classe que els separa. A la parella protagonista s'hi afegeix la Parvaty, un altra companya més gran i vídua de fa anys que es veu amenaçada sense remei per un imminent desdonament del pis on ha viscut mitja vida. Finalment totes tres viatgen a una petita ciutat de costa d'on és originària Parvaty.
El que en aparença és un relat senzill es desplega amb un llenguatge cinematogràfic molt personal el qual fa bategar el cor de la pel·lícula al llarg de tot el metratge. Tres dones atrapades per les seves circumstàncies i els codis socials, enmig d'una ensopida rutina, conformen una mena de simfonia urbana que minut a minut et va enxampant amb unes imatges ben vitals, hipnòtiques i detallistes.
La pel·lícula de Kapadia ens parla d'empoderament femení amb una veu calmada i captivadora, assignant a tots els personatges, inclosos els masculins, la mateixa fragilitat i tendresa. Tots plegats han de conviure en mig d'uns codis culturals i religiosos que aclaparen. Tampoc apareixen en cap moment els tòpics maniqueus d'herois i víctimes, ni discursos alliçonadors per tal de donar veu a les lluites i esperances quotidianes. Una veu i unes imatges gairebé epidèrmiques que arriben a l'emotivitat més profunda i sincera. En definitiva, cinema sense pretensions amb una empremta considerable que, sense que te n'adonis et val colpint fins a commoure. (7,5)