Nit de concert al #Paupaterres de Tàrrega. A l’escenari #ElPetitdeCalEril, set músics en formació tancada, amb la figura d’un vuit —el vuit infinit que inspira el seu darrer treball discogràfic— ajagut i lluminós a l’esquena de la secció de vents. Un recital memorable només enterbolit per un so de directe excessivament estrident que va anar millorant en matisos cançó rere cançó. He de reconèixer que sóc un incondicional del Petit guissonenc d’ençà que, fa quatre o cinc anys, en un trajecte d’autovia, se’m va revelar l’esplendorosa «I tantes figues» al dial del meu vehicle. El Petit de Ca l’Eril, en la seva trajectòria curta però trepidant, s’ha erigit com un dels grans de l’escena musical catalana. Un compositor capaç d’engendrar i arranjar cançons enormes des de la senzillesa musical, amb lletres d’aparença lleugera però de gran densitat, amb una capacitat melòdica envejable. Un repertori que eleva la seva potència sobre l’escenari, gràcies a una gran naturalitat i connectivitat amb l’audiència. Anit, la formació del Petit, va vestir de psicodèlia el seu cançoner. Una psicodèlia que beu de la tradició laietana i es manifesta alegre i gens impostada. Una aposta estètica encertada, sens dubte. Ahir el Petit ens va demostrar que la immensitat es basteix amb grans petiteses que ens alliberen i ens fan la vida més passadora. Gràcies infinites.
