D’entrada diré que aquesta pel·lícula és, en la meva opinió, la millor que ha dirigit J.A. Bayona a data d’avui. La trama és prou coneguda i no cal explicar-la. Podem passar, doncs, directament a comentar les raons per les quals cal entrar a la sala en pantalla gran —molt important això!—i deixar-se portar pel aquesta experiència singular i prou gratificant.
Des de les primeres escenes de rugbi, on es destaca la complicitat col·lectiva del grup, tot el metratge està rodat amb una aparença prou immersiva com per atrapar-te de forma natural i magnètica en tots i cadascun dels fets més rellevants. Des de la pràctica del rugbi al mateix rescat final, passant per l’accident aeri o la situació gèlida i claustrofòbica als Andes amb els incidents grupals diversos ocorreguts, la tensió no decau en cap moment. Les converses són les justes, la fotografia et captura amb una comunió perfecta amb el contingut i, finalment, la música i les interpretacions acaben d’arrodonir una notable posada en escena per tal que tot plegat esdevingui un plaent entreteniment de dues hores i mitja.
Tal i com ja s’ha dit en alguna entrevista al director, la pel·lícula es diferencia respecte a la també prou interessant «Viven» (1993) en que es dona veu i protagonisme a algunes de les persones que no van sobreviure, mantenint la presència i el record entre els que culminen la proesa de sortir-ne. Tot es fa de manera creïble i amb humanitat sense excloure en cap moment les tensions, enganys i debats col·lectius convertint-se a la fi en un autèntic homenatge i un exercici de memòria pels morts.
L’habilitat del director per sortir exitós d’una producció de dimensions colossals es fonamenta en un treball exhaustiu de preparació i filmació —més de 500 hores de gravació mentre habitualment no se superen les 50—, moltes vegades en condicions extremes, amb una metòdica feina d’edició i un control absolut dels ritmes, la dosificació i les fases narratives.
«La sociedad de la nieve», a partir d’una estructura clàssica en el format, ens transporta al cinema d’aventures més genuí al voltant de les fortaleses i les debilitats més humanes, narrat de forma emotiva i apassionada sense abusar en cap moment de la llàgrima fàcil. (7)
