Les mosques i els tavans acompanyen al caminant un matí molt calorós l’últim dia de juny. L’atmosfera va carregada d’escalfament. Es freguen els 40 graus. Poc freqüent en la primera setmana d’estiu. A les planes de l’Urgell, la Segarra i la Noguera una boirina blavosa transmet el calentor dels greus incendis a les Terres de l’Ebre. El Montsant i altres serralades catalanes no es poden transitar. Han estat ordres preventives, potser precipitades, del govern.
El foc fa molt respecte mentre es cremen conreus, boscos i feixes ermes. Produeix tristor perquè no es pot aturar la destrucció que deixa en uns moments. Camino cap als Vedats on fa quinze dies s’inicià un incendi que cremà unes cinquanta hectàrees. Tot l’ambient fa olor a rostit. La primera espurna saltà d’una màquina collidora. Res, una guspira insignificant que s’estengué en uns moments pels sembrats de tota la fondalada.
Les flames baixaren a l’ample fondo avall. Un bosc a la solana, on els entesos coneixien un parell o tres de rovelloneres, ha quedat del tot negre. Les rames d’algun pi encara verdegen una mica però estan ben tocats, potser morts, a punt de formar un paisatge infernal.
Camí amunt es veu la destrucció del foc. Curiosament, les vinyes es constitueixen en parafocs naturals. Pensava per què les flames rosteixen olivers i ametllers, esbarzers i alzines, i, en canvi, s’aturen en arribar a la punta d’una parada de ceps que ni s’immuten de la devastació que els envolta. Les vinyes, potser, porten massa verdor, són massa ufanes, potser hi ha alguna mena de pacte entre el vi i el foc. No ho sé. Gens científic en tot cas.
Un camp de blat cremat produeix angoixa. Tots els esforços des de la sembra s’han transformat en cendres, en espigues rostides, caigudes, escampades pel terra si no s’han cremat del tot. Els rostolls blaïts per un incendi poden arribar a ser saludables sinó s’han propagat per finques veïnes. Però destruir la collita és el pitjor que pot passar.
El sol ardent i la quietud són els companys d’aquesta caminada de primera hora de diumenge. He vist una guineu morta a la vora del camí, probablement un accident de les màquines que aquests dies treballen de nit per poder segar el que encara queda que és molt. Els pardals abunden. També els corbs i els esparvers que sobrevolen la negror deixada per l’incendi i caure sobre algun animalet desprevingut. Són depredadors.
El foc despulla el paisatge, el fa net i el deixa en la seva més completa nuesa. Els carrerons que s’endevinaven en un bosc o en uns matolls apareixen ara amb una total claredat. Es veuen els camins dels porc senglars i els caus dels conills que estaven ocultats per la malesa. La cendra és encara tendra i inestable. Una lleugera bufada de vent la remou com si fos una polseguera dels camins transitats a l’estiu. Quan arribin les pluges tot quedarà més fixat.
Queden mesos de visions dantesques com aquell passatge del Cant III de l’Infern en el que Josep Maria de Sagarra diu que «un cop passada la porta de l’infern, la visió de Dant es detura en els primers condemnats, condemnats podríem dir a mitges, perquè romanen al vestíbul infernal i no passen el riu Aqueront…»
També hi ha un futur verd en aquests paisatges ennegrits pel foc. Es regenerarà tot, hi haurà boscos altre cop, a la tardor es tornarà a sembrar, els arbres brotaran novament. Però tot serà lent o, si més no, sense les presses que volem donar a la natura que mai en té de presa. Però la patacada de la terra cremada costa assumir-la.
Article original: foixblog.com
