Una pel·lícula que podrien haver signat els germans Coen als seus inicis. Divertida i trista alhora. Sense pretensions, almenys en aparença, però molt més profunda que molts drames que busquen colpir l’espectador. Una road movie protagonitzada per dos personatges singulars, bregats en mil batalles etíliques, que desafien el destí repetint-se una vegada i una altra: «Ens queda la darrera. On anem?».
Carlobianchi i Doriano són dos amics que amb una sola mirada en tenen prou per llegir les intencions i els pensaments de l’altre. Ronden la cinquantena i acumulen un currículum ple de fracassos. Mentre van tancant bars a la recerca de la copa definitiva, coneixen en Giulio, un jove acabat de graduar en arquitectura, ingenu i enamorat de la «noia impossible». Tots tres protagonitzaran un periple per les planes del Vèneto d’un realisme volgudament tronat: no hi apareix ni una góndola; només un palau renaixentista mig enrunat i la Tomba Brion, un monument de formigó brutalista, pretenciosament místic. Veurem bars de gasolinera, carreteres secundàries que semblen no portar enlloc, xiringuitos tancats que van viure temps millors, bars de barri matiners —el bar i el barri— i construccions d’una anodinitat desesperant. Les postals idíl·liques hi provocarien al·lèrgia.
Els tres personatges estan perfilats amb una tendresa que et desarma per dins. Imperfectes fins a l’extrem, però dotats d’una humanitat i d’una generositat sense fissures. Aquí l’humor va molt més enllà de la riallada fàcil entre col·legues: és una manera de sobreviure, de resistir i de continuar caminant malgrat els naufragis personals.
Enmig d’un divertimento desbocat i aparentment galdós, la pel·lícula deixa caure autèntiques bombes de crítica social. Hi desfilen la hipocresia de la cultura del rendiment, les cicatrius de l’engany financer del 2008, la necessitat insubstituïble de l’amistat, la fal·làcia de l’amor romàntic o, fins i tot, la crítica als cànons de bellesa imposats i a una societat obsessionada amb l’aparença. Tot plegat sense discursos grandiloqüents ni lliçons de moral, simplement deixant que siguin els personatges i les seves contradiccions els qui parlin. No és casualitat que hagi estat guardonada amb vuit premis David di Donatello.
En definitiva, és una d’aquelles pel·lícules que semblen petites perquè mai no alcen la veu, però que acaben fent-se enormes. Una celebració de l’amistat, dels perdedors dignes i de tots aquells que continuen buscant «la darrera». Potser perquè el veritable premi no és arribar-hi, sinó gaudir una mica més el camí. Una joia tan divertida com melancòlica que confirma que, de vegades, les millors històries són les que aparentment no tenen res d’extraordinari ni pretenen acabar amb la consigna d’autoajuda d’actualitat. (8)
