La voluntat d'un poble

La voluntat d'un poble

dijous 07 de gener 2016 - 18:45
La voluntat d'un poble

Un dels trets de la modernitat és la inèdita confiança en què podem aconseguir-ho tot i, per tant, ho aconseguirem. Res ni ningú ho pot impedir. N'hi ha prou amb la voluntat quan es tradueix en il·lusió i optimisme.

La força de Podemos, liderada per Pablo Iglesias, es suma al corrent voluntarista per canviar la realitat des dels discursos que aconsegueixen audiències milionàries en radios i televisions. Les imatges i la gestualitat importen molt. Però l'impacte de la paraula és definitiu. Sense paraules seria impossible construir relats polítics. No existirien ni la crítica ni l'afalac. Un debat sense paraules és impossible.

El més cridaner d'aquell cartell electoral que penjava en arbres i fanals a l'octubre del 2012 no era la figura d'un Artur Mas messiànic, sinó el missatge que deia “La voluntat d'un poble”.

Aquella voluntat d'un poble que ens permetria refundar la condició humana i els sentiments col·lectius per convertir-los en una mica millor del que ha estat fins ara no ha produït els resultats que es buscaven. Tot és molt vell. I allò nou es torna vell amb la pàtina indefinible amb la qual el temps adorna totes les coses.

La voluntat d'un poble adornada per aquella figura bíblica que representava Artur Mas com a salvador és l'inici de la fi de la carrera política del que encara és president de la Generalitat. No es buscava la voluntat del poble, sempre variada i plural, sinó la voluntat unitària per aconseguir un objectiu legítim però impossible d'obtenir sense una majoria àmplia de catalans i sense una pregunta clara i concisa en un hipotètic referèndum que s'hauria de celebrar en l'àmbit de la legalitat democràtica.

Hi ha hagut un excés de cremor messiànica en el procés voluntarista cap a la construcció d'un nou Estat. Un procés ràpid, sense madurar-lo, basat en mobilitzacions milionàries en les últimes quatre Diades i amb una organització gairebé científica. Ha faltat més escepticisme culte, realista, més reconeixement dels que pensen diferent, un calendari realitzable i teixir més aliances internes i, sobretot, buscar i trobar amics poderosos en la comunitat política internacional.

El procés s'ha anat empetitint en la mateixa proporció que s'accentuaven les voluntats per dur-ho a terme sense comptar amb la majoria suficient. Cal sumar i no restar, i cal votar i no vetar, deia Artur Mas, segurament el polític europeu que ha donat més rodes de premsa i de més durada.

No cal descartar res d'aquí al dilluns. Però després d'haver laminat a la CUP, a la meitat de la CUP, és a dir, als que no el volen investir, i després d'haver prodigat elogis a la responsabilitat d'Antonio Baños, és complicat que els cupaires canviïn de criteri.

Artur Mas anava a dir que el procés era ell i que si no era president, no hi hauria procés o, si més no, quedaria reduït a una ombra indefinida per tornar a la submissió a les forces de l'Estat. Mas no va saber llegir els resultats de les eleccions del 2012 on va perdre 12 escons. Des de llavors ha hagut de navegar amb els vents que bufaven des de la nau d'Oriol Junqueras, que és l'únic polític català que no ha sofert ni una rascada en els últims tres anys.

Dilluns el líder d'ERC renyava a propis i estranys amb una veu molt potent instant a reprendre les negociacions amb la CUP fins a l'últim minut. Com si ell no formés part principal dels que s'han de reunir.

Si la independència fos tan prioritària, si depèn d'una persona, la CUP podria haver acceptat a Artur Mas o, si aquest era el principal obstacle, el president podria haver fet un pas al costat o enrere perquè fos possible. Fa molts anys Max Weber va escriure que “l'adreça dels partits per caps carismàtics comporta la deshumanització del seguidic”. Al marge del desenllaç que pugui tenir el procés independentista sóc partidari que es repensi l'estratègia per part de tots a curt i a mitjà termini. El país no es mereix aquest espectacle provocat per picabaralles i ambicions personals. Ja hem trepitjat la línia vergonyosa del ridícul. Què hi farem. Es pot actuar amb més serietat i recuperar el respecte que tots mereixem, al marge de les nostres opinions personals. Sempre s'és a temps de tornar a les avorrides velles formes construïdes sobre la consideració de l'altre. Si seguim inventant comportaments polítics que no tenen precedents -així ho va afirmar Artur Mas- correm el risc de provocar un riure sarcàstic a tot el món. I el que és pitjor, s'hauria perdut la imprescindible confiança en la política.


Article original: Foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor