El comandant d’Auschwitz, Rudolf Hess, viu amb la seva dona i els seu cinc fills instal·lats en una àmplia casa enjardinada i literalment adossada al camp d’extermini. La vida familiar transcorre plàcida i acomodada amb excursions al riu, visites de la mare o celebracions de l’aniversari del comandant.
Tot i que l’argument sembla una estampa idíl·lica, des del primer minut una fosa en negre interminable amb una inquietant remor de fons com a banda sonora ens comença a contagiar gairebé de forma cutània d’una espècie de trasbals intern que no ens abandonarà durant tota la pel·lícula. Els primers fotogrames juguen una mica amb nosaltres al mostrar només algunes escenes a la natura i de la casa. A mesura que passen els minuts va quedant clar que aquelles fumeres al fons i aquells edificis que s’intueixen just al darrera de la tanca de la casa es corresponent a un cap d’extermini on cada matí el cap de família va a «treballar». Tot plegat mentre el nus a la gola es fa fent més insuportable.
Si «La llista de Schindler» o «El pianista» fan un esplèndid i ortodox retrat de l’holocaust i «El hijo de Saül» ens desconcerta amb una experiència gairebé física, «La zona de interes» ens deixa estupefactes i glaçats amb una estètica d’asèptica videovigilància, uns enquadres de gran angular que sembla mostrin molt mentre no profunditzen en res i una paleta de colors gèlida. De fet en sortir de la sala comentàvem que la càmera en cap moment s’havia atansat als personatges per mostrar-nos algun pla proper o per donar-nos alguna pista del seu perfil. Només ens deixa clar que el comandant és un excel·lent executor de les ordres rebudes i que la seva esposa està molt orgullosa de la seva llar i els seus fills mentre les seves úniques preocupacions giren al voltant del proper viatge o la possibilitat d’un trasllat.
Imatges de formes glacials que ens van donat pistes d’una infàmia que resta instal·lada al altre costat de mur: els nens jugant amb unes dens, el jardiner escampant cendres per adobar el jardí, les criades triant roba interior usada d’un paquet, la crueltat en algun joc infantil o la senyora provant-se una abric de visó de segona mà ens van donant cops de puny al baix-ventre que ens van escapçant la respiració.
La pel·lícula no és agradable ni pretén ser-ho i, en aquest sentit, podem dir que aconsegueix el seu objectiu de sacsejar les nostres consciències amb una experiència propera al desassossec tot i que, mentre «El hijo de Saül» obre una porta a l’esperança amb les imatges finals d’un infant, «La zona de interés» aposta per una memòria històrica amb unes imatges impactants i que ens interpel·len directament. (8,5)
