Des que en tinc record, les notícies sobre les terres de Lleida als mitjans d’abast nacional han estat principalment anecdòtiques (el borbó esquiant a Vaquèira), de vergonyes polítiques (trànsfugues i mocions de censura) o luctuoses (crims i accidents). El missatge subliminal d’aquesta pràctica periodística és que les coses importants i transcendents passen a la capital i que a comarques ―especialment a les lleidatanes, però també a les terres de l’Ebre o al Pirineu— els vilatans passem el dia llaurant amb un tractor rovellat i dirimint les nostres diferències a cop de barró. Val a dir que ara això ja no té tanta importància, entre altres coses perquè la majoria de mitjans han perdut lectors i credibilitat.

En general, les terres lleidatanes queden lluny, molt lluny. Sobretot vistes des de llocs com Barcelona. Però la realitat és que amb un cotxe de pagès qualsevol, des de Tàrrega et plantes als estudis de TV3 en cinquanta minuts, respectant la senyalització viària. El temps que tardes a travessar la Diagonal d’un cap a l’altre. Una altra cosa és si parlem de transport públic. Si agafes el tren de les 20:41 a Tàrrega arribes a l’estació de Sants a les 23:20, sempre que no caigui un roc a la via. Massa tard per sopar d’hora, segons l’horari tradicional dels pagesos. Sí, és cert que el temps és relatiu. Això ho sap fins i tot un viticultor de les Garrigues ja que el currículum de l’ESO i les notes de tall universitàries son els mateixos per a un nano de Vallcarca i per a un xiquet de Penelles.

Jo no només parlava de la distància física, que paradoxalment pot ser molt petita en quilòmetres i molt gran en termes temporals, com hem vist. Em referia a la distància emocional, al fet que, des de l’àrea metropolitana, Lleida és una abstracció que, anant bé, suggereix pistes d’esquí efectivament llunyanes i, anant malament, inspira pagesots amb caliquenyo a la boca. Uns pagesots, per cert, als quals ens rebenta que els mitjans d’abast nacional passin dies i dies dirimint la llargada que ha de tenir la pista de l’aeroport del Prat o reivindicant la protecció de la Ricarda, quan a Alguaire hi ha descampats per construir-hi fins i tot pistes d’enlairament espacial.