Estem a Londres als anys 50 amb un bullici propi d'una ciutat i un país en reconstrucció. Williams és un vell funcionari complidor i de rutines molt estrictes. Amb el anys ha arribat al que seria un cap de secció amb el respecte de la resta del grup. Viu amb el seu fill i la nora amb un tracte distant i d'aparença cordial. Després d'un  diagnòstic sense massa esperança del seu metge es llença a recuperar el temps perdut amb la conversa sincera i fent una bona obra des del seu lloc a l'administració.

Estem davant un remake de "Ikiru" d’Akira Kurosava amb un Bill Nighy impecable en el paper de protagonista el qual aconsegueix donar al personatge el to adequat per tal que sigui creïble i atractiu alhora. Un to que sap barrejar perfectament un pessimisme evident amb un vitalisme que l’impulsa a fer el que ha decidit d'una forma sincera i generosa. Deixar la vida anodina i posar-se a "cremar-ho tot" dins un ambient noctàmbul i bohemi lluny del seu entorn és el primer intent que, tan al personatge com a qualsevol de nosaltres, se'ns acudiria sense tenir present que viure d'aquest forma no és el que saps fer i que no és una opció que realment t'agradi. Una bona primera lliçó per pensar després d'any i mig de pandèmia i tancament i que, de ben segur, a tothom ens ha passat pel cap o ho hem intentat en alguna ocasió.

La pel·lícula amb un guió encertadíssim sap transitar perfectament per aquest camí de reconstrucció personal des de la rutina insulsa a un vitalisme assenyat encenent una llum pròpia que es va contagiant fins i tot als seus companys de feina, a través de  totes les decisions que va prenent i, molt especialment, amb la seva singular relació que manté amb una ex-companya de feina —interpretada per una Aimee Lou Wood més que notable. En aquest trànsit també s'aconsegueix transmetre tota una sèrie de idees que acaben donant-li una ferma consistència a tot plegat: l'autoengany que impedeix expressar els autèntics sentiments, el classisme que tanca portes a relacions enriquidores o les mateixes traves administratives que no saben recollir les demandes de la gent.

Una pel·lícula que, a pesar que la podríem qualificar d'excessivament acadèmica, ens captura a través de l'amabilitat d'una trama sense escarafalls dramàtics, d'unes interpretacions carregades de subtilesa i  uns missatges plens d'un humanisme actual i universal. (6,5)