L’oblit o la gent de la terra endins

L’oblit o la gent de la terra endins

dimarts 21 de juliol 2015 - 01:15

CASTELLANO

 

El Dídac i jo veníem de Barcelona. Carretera C242 de Les Borges Del Camp a la C12, havent passat La Granadella. El Dídac, mig marejat, em pregunta – Queda molt d’aquesta carretera?, hi ha alguna recta? – Li responc amb un català occidental, no gaire estàndard, per cert – tombs i retombs, clots i tolls rolltons, i saldrocs. Ara entrem al PRIORAT i, a poc a poc, arribarem a LES GARRIGUES, terra a on la riquesa material és líquid: vi del Priorat, oli de les Garrigues.

Han passat més de 20 minuts des de la pregunta del Dídac. Veiem les primeres cases de Juncosa, però no hi entrem al poble, donem una volta per fora i així pot veure tot el contorn del poble. Quasi a la meitat del trajecte, una cruïlla de carreteres, una cap a Juncosa i l’altra cap a l’Albagés, punt conegut com els magraners, avui, la joventut li diu el triangle. De front, una parella, un xiquet i una xiqueta, tots dos ja fadrinets, molt enfeinats en la renglera d’esbarzers plens de móres madures.

El xiquet n’està collint, la xiqueta, al seu costat, li pregunta:

Ella – Què fas?

Ell – Jo?, un carràs de móres, no veus que n’estic fent carrassos?, què en vols?

Ella – Mira, qui vol lo que jo vull, normalment, no vol lo que ell vol, i a jo m’agraden aquelles persones que volen lo que elles volen i no lo que los hi fan voler.

Ell – Co…, però tu què vols?

Ella – Jo?, bé, vull aimar.

Ell – Per què?

Ella – Doncs perquè sí.

Ell – I, per què sí?

Ella – Clar, aimar, sense embuts ni paranys, ni enganys ni condicions. Aimar amb lo nas tapat, no sigui que l’olor em fes decidir. Amb les orelles sordes, no fos que lo soroll em fes jutjar a les persones. Amb los ulls aclucats, així no serà la seua imatge la que em digui lo que he de fer. Aimar amb lo cor a la mà, per a compartir. I tot, sense saber a qui, de qui, a on i d’on.

Ell – Coi i recoi!, no m’omplis més lo cap, vols o no vols móres?, dis-ho alego que jo ja començo a …

Ella – Tornem-hi!, tu vols que jo vulgui i jo no vull que tu vulguis que jo vulgui. Quan es comparteix, es dóna i es rep, i no es fan preguntes, qui rep, rep, i fa amb lo que rep allò que li sembla millor.

Ell – Mira, ja fa massa temps que enragonem, VULL I NO VULL, lo que ha de bullir és l’olla, saps lo què et dic?, doncs que ja me les foto jo les móres,” EU!”, si no et sap greu, clar està.

Donant puntades als rolltons de la carretera, ell, se’n va cap al poble i ella seu al pedrís posant-se a llegir. Més enllà, damunt de la pista polivalent, hi ha un reixat que separa el singla de la carretera, és una petita entrada, dos xiquetes i una cantarella:

.- Com te dius?
– Folla-nius
.- Com te trobes?
– Per les coves
.– Com te tens?
– Per les dents
.- Doncs, tu i ton pare sou parents
– Tu i ta mare encara més.

Ja entrant al poble, per la part de la sala de ball, la canalla, xiquets i xiquetes, barrejats i de 10 a 14 anys, juguen a la “pluca del dit del pot”. Per la vora de la carretera, dos padrines i una jove passegen aprofitant lo bo del dia. Parlen dels remeis pel cop d’aire i com saber si la criatura que espera la jove serà xiquet o xiqueta: – “mira, tu has de saber en quina lluna t’has quedat prenyada. Si ja has parit alguna vegada, si t’has quedat prenyada en quart minvant, part igual, i si t’has quedat en quart creixent, part diferent”, raonava una de les padrines. La Quima pensava a esporgar: als arbres de fulla nova ho he de fer en lluna vella i als arbres de fulla vella ho he de fer en lluna nova.

El Dídac em comenta: – “Tu sempre m’has dit que et consideraves un ésser humà universal, que no creies en les fronteres ni en les individualitats. No creies a pertànyer a llocs o a persones. Sempre t’he sentit dir que no hauríem de lligar-nos a res, ja que si ho féssim, no evolucionaríem mai, que seríem esclaus de nosaltres mateixos”.

Tens tota la raó, li responc, però hauries de saber que jo no pertanyo al poble ni ell em pertany a mi, jo formo part d’aquest poble i ell forma part de mi, encara que hi hagi algú a qui no li acabi d’agradar la idea.

Si, exclama el Dídac, però esteu tancats entre muntanyes, i tal com recordo de la pel•lícula “PASSEIG PER L’AMOR I LA MORT” el mar és la llibertat.

Renoi! – exclamo jo, la llibertat no és una cosa a aconseguir, naix amb nosaltres i en nosaltres, ningú et pot fer esclau, és un mateix qui s’esclavitza. De tant en tant, faig recordatori de què els éssers humans ens creem la falsa necessitat de què hauríem de tenir la suficient llibertat per a poder escollir les esclavituds que més ens agradin.

En aquestes terres no hi ha gent esclava, ni esclavitzada que mira el mar com a camí per assolir la llibertat, hi ha éssers humans que lluiten per a continuar lliures, éssers que, amb la suor del seu front,”DE LES PEDRES, EN TREUEN PANS”, gent d’una terra a on les clòxes de la roquera serveixen d’aljubs que ajuden a assedegar la set, a on les abelles “primaveres” omplen els canuts de canya amb mel groga o blanca i on l’or té diferents colors: verds, blancs tornassolats, rojos diversos, tot una metamorfosi, llàgrimes i suor, vi, al Priorat, i oli a Les Garrigues.

Tot el que tu vulguis – remuga el Dídac – però no ho acabo d’entendre, no entenc que, amb el clima que hi ha, tu vulguis tornar a viure al poble.

No en tinc cap dubte de què no ho entenguis, sempre he cregut que allò que no s’aima, difícilment es pot entendre. Jo formo part d’aquesta terra, d’aquesta gent. Gent d’una terra on no es pregunta un “PER QUÈ AIMAR-LA”, tan sols un “PER A QUÈ AIMAR-LA”. Crec que ja saps la resposta: simplement per a aimar-la, i si l’aimen, entenem la raó per la qual volem viure aquí, ser part inseparable de la terra, de l’aire, de la naturalesa i de la poca aigua que hi ha.

,- Bona nit, Sinto

– Boranit, Dídac

Sinto petit 05/04/2012

 

 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lojepic_1952
Em defineixen de moltes maneres. Sóc d'aquelles persones que puc crear grans passions o grans odis, donat que no m'agrada la hipocresia, i procuro no practicar-la. Garriguenc de soca arrel. Sexagenari enamorat de les Garrigues. Aprenent de tot i mestre de res. Pot ser que una explicació feta per un frare, i de la seua persona, ja fa molts anys, doni una visió més real de mi: "CORS A BOCINS NO EN VULL, DONCS, QUAN JO OFEREIXO EL MEU, L'OFEREIXO SENCER". També diuen que sóc raret.
Segueix-me :