Quan esperes molt d’una pel·lícula, corres el perill d’una frustració inevitable. Entro a la sala expectant i curiós, i en surto amb la sensació d’haver vist una bona pel·lícula. M’ha entretingut i he gaudit de la majestuosa posada en escena de Christopher Nolan. Malgrat això, no crec que aquesta sigui la versió definitiva d’un clàssic grec que, probablement, el director aspirava a signar.
La primera idea que em va venir al cap és que el director ha caigut en el parany que defineix molt bé la dita castellana «quien mucho abarca, poco aprieta». Les tres hores de metratge li permeten incorporar bona part dels episodis essencials del poema, però sovint ho fa privilegiant la grandiloqüència per damunt de la profunditat dramàtica que molts d’aquests passatges reclamen. Queden ben perfilades les angoixes i les imperfeccions d’Ulisses, així com la seva perseverança i la seva intel·ligència en aquest llarg viatge obstinat per recuperar la família i restituir la seva autoritat com a rei.
En certa manera, el director s’allunya del simple relat d’aventures i de creixement personal per aprofundir en una mirada molt més propera a la cosmovisió grega de l’època, en la qual els déus eren realitats plenament presents i no una simbologia psicologista, com sovint intentem interpretar-los des d’una visió contemporània. Per als grecs, l’Odissea era, sobretot, un tractat d’educació cívica que transmetia valors religiosos, polítics i morals. A l’hora d’interpretar un clàssic amb ulls actuals, cada creador posa l’èmfasi en aquells aspectes que considera més rellevants. Precisament aquesta capacitat d’admetre lectures noves i sovint contradictòries és un dels trets que converteixen una obra en un autèntic clàssic.
Nolan decideix destacar, tal com ja he comentat, la presència real de les divinitats i la figura individual de l’heroi. Res a dir: ho fa molt bé. Personalment, he trobat a faltar una mirada més profunda sobre les relacions d’amistat i la dimensió col·lectiva dels guerrers que acompanyen Ulisses durant bona part del seu periple. El fet de dedicar tant de metratge i tanta intensitat dramàtica a l’enfrontament final amb els pretendents no fa sinó confirmar aquesta opció narrativa.
Pel que fa als aspectes tècnics, i concretament al format de filmació en IMAX analògic, respecte al que acaba arribant a una sala convencional, cal dir que hi ha enquadraments que em generen més dubtes que admiració, perquè costa trobar-los una justificació narrativa o cinematogràfica més enllà de l’impacte visual. És evident que la pel·lícula ha estat concebuda prioritàriament per ser vista en un quadre 1,43:1, i que la resta de formats han hagut d’adaptar-se a aquesta decisió (l’estàndard és un 1,85:1).
L’Odissea és, en definitiva, una bona pel·lícula, molt ben realitzada i interpretada, que compleix amb escreix els requisits d’un gran espectacle cinematogràfic. Tot i aquests retrets, cal reconèixer l’ambició de Nolan d’aproximar-se a una lectura més fidel a la cosmovisió grega del poema homèric. En aquest sentit, el film recupera idees fonamentals com la pèrdua, la perseverança, la temptació, la restauració de l’ordre i, sobretot, la presència constant i determinant dels déus, autèntics motors del destí humà per als antics grecs. (7,5)
