La Isabel i el Ramon van ser parella que van tenir una filla, la Madalen. Fa quinze anys que estan separats i sense massa contacte. La Madalen li demana a la mare si pot anar a veure de tant en tan al Ramon degut que es troba en un procés de malaltia gairebé terminal. Tot i que la Isabel trobarà un feréstec desconegut que li recordarà al seu fracàs com a parella, un procés de canvi de mirada i acceptació la duran a forjar una nova relació a partir d'unes brases gairebé extintes.

La directora Pilar Palomero —"Las niñas" (2020) i "La maternal"(2022)— converteix en or pur una trama senzilla de retrobament d'una parella per encarar un transit i un comiat on els problemes i els retrets del passat —que està molt clar que han existit— es deixin de banda per tal de donar pas a una càlida amabilitat en uns dies de trànsit. La directora, al meu entendre, te dues virtuts que fan d'aquesta pel·lícula una de les destacades de l'any amb algun premi que podria caure perfectament.

El primer aspecte a destacar és la direcció d'interpretacions amb la qual s'aconsegueix que l'Antonio de la Torre ens captivi amb una de les millors interpretacions que ha fet on ens mostra en la justa mesura i sense exageracions els darrers dies encarant-los amb una lluminosa dignitat. Amb la interpretació de la Patrícia López només podem treure'ns el barret i gaudir d'un procés d'acceptació i acompanyament on cada paraula i cada gest ens desmaneguen l'ànima mentre un Julian López, que desborda el seu paper de secundari, acaba de donar forma a tot plegat. 

La construcció dels plans i la ubicació de la càmera seria el segon aspecte a destacar. Una càmera amb una llum crepuscular ens acompanya i ens mostra amb suaus moviments tots els detalls i els missatges que eviten les paraules allargades i buides. Un darrer passeig silenciós i mig a les fosques a través d'ametllers i oliveres on no s'intercanvien ni mig diàleg s'acaba convertint en una escena central i eloqüent de la pel·lícula. Una meravella on no sobra ni falta res i que la seva senzillesa pot comunicar molt més que un discurs saberut sobre l'acceptació de la mort.

"Los destellos" es converteix en una obra de maduresa que emociona des de la tendresa, la humanitat i l'habilitat per transmetre sense exhibicionismes innecessaris i de forma encisadora allò més essencial d'unes vides en comú assistint a un comiat entranyable i dolorós. (7,5)