Alice és una investigadora privada que es fa passar per malalta per tal d’entrar dins un psiquiàtric dels anys setanta amb l’objectiu d’intentar esbrinar els fets reals al voltant d’una mort no aclarida. El dia a dia de la convivència amb els interns i el personal del centre posarà a prova la seva pròpia fortalesa.
La pel·lícula juga tota l’estona en una mena d’enganyifa permanent entre la part més racional en la resolució clàssica i detectivesca d’una sospitosa mort i una altra part molt més juganera i provocadora que fuig de tenir un sentit endinsant-se tímidament en els terrenys fangosos i fronterers de la demència. Si a tot això li afegim una narrativa en forma de puzle amb unes peces que quan sembla que van encaixant es tornen a destarotar producte d’encertats girs de guió, l’entreteniment i la tensió estan prou garantides evitant que la seva llarga durada la faci pesada.
Tot i que en el seu conjunt grup actoral està a una alçada més que notable s’ha de destacar la llustrosa presència d’una Bàrbara Lennie tocada per les fades i que ja enyorava des dels seus paper protagonistes a «Maria (y los demàs)» (2016) i «Magical girl» (2014), que conjuntament amb un Eduard Fernández immens —que bé que està a «La hija de un ladrón» (2019)— formen un duet interpretatiu de l’alçada d’un campanar. Les escenes que apareixen tots dos són d’aquelles que sempre trobes curtes i voldries que no s’acabessin mai.
Estem davant una pel·lícula formalment ambiciosa i perfectament realitzada que potser es perd una mica a l’hora de perfilar els personatges dels interns al no acabar d’aprofundir —l’Ignacio es mereixia una mica més— tot i que el resultat final és una proposta prou rodona per les seves interpretacions i pel magnetisme que s’aconsegueix en un viatge a l’abisme d’un personatge que fascina. (7)
