Ja feia uns dies que no xafava una sala de cinema i avui ho he fet amb unes ganes especials. I ha valgut molt la pena fins al punt que abans que deixeu de llegir voldria escriure el que havia previst per al final: si de veritat estimeu el cinema aquesta és una peli que no us podeu perdre per res del món.
Sona a sentència contundent però ho sento així.
Anem a pams. «Los tontos y los estúpidos» ens conta el que passa durant un dia de rodatge d’una trama centrada en quatre personatges a la recerca de la seva pròpia identitat des d’una situació de soledat i aïllament. Ens mostra els assajos d’una cinta que únicament veurem (a causa d’una mancança real de pressupost) a través de les interpretacions d’uns actors/persones dins una nau industrial o al voltant de la taula de lectura en un joc interessantíssim d’entrada i sortida des de la pell del personatge escrit en el guió fins la persona sense caretes interpretatives. Actors/persones (la Nausicaa Bonnin està superba) que tenen dos noms: el de la narració i el nom de pila que obliga a l’espectador a participar activament per anar de dins cap a fora d’una acció que es desenvolupa magistralment en dos plànols.
Em repeteixo, ho sé, però si hem de valorar una cinta segons la direcció, el guió i la interpretació per la relació que s’aconsegueix en funció del pressupost ens trobaríem davant una excel·lència sense discussió. Es nota que cada escena evidencia entusiasme, riquesa i entrega potser perquè tot l’equip es va integrar en el projecte en forma cooperativa i sense retribució inicial.
Hi ha moltes pel·lícules que tracten del món del cinema, autèntiques obres mestres («Cinema paradiso» s’acaba de recuperar pel seu 25è aniversari), tot i que aquesta em recorda, sobretot, i salvant les distancies, a «La noche americana» de F. Truffaut.
Una cinta que mereix un racó de la vostra atenció pel seu atreviment provocatiu, perquè emociona i commou amb diàlegs ajustadíssims i interpretacions fascinants. Correu perquè entenc que no durarà gaire. (8/10)
