Ja han passat cinc anys des que Belén Funes ens va sorprendre en el seu debut amb l’aguda i frenètica, alhora que magníficament interpretada, «La hija de un ladrón». Amb la seva nova estrena, podem afirmar que tenim una altra directora que supera l’etiqueta de «promesa» per formar part de forma prou meritòria del llistat de cineastes «consolidades i amb una llarga trajectòria per endavant».
Si al seu debut mostrava amb una rabiosa intensitat un retrat de la precarietat des d’una dignitat aclaparadora, a «Los tortuga» amplia la mirada sense abandonar en cap moment el bon cinema social molt proper al mestre Ken Loach o al germans Dardenne. En aquesta ocasió, el protagonisme recau en el binomi mare i filla, passant, de formes ben diferents, un dol profund per la mort sobtada del pare. Mentre la Delia —»mare soltera, immigrant i sense nòmina»— practica la negació de la pèrdua per tirar endavant i ocupar-se d’un dia a dia aclaparador, l’Anabel es troba dins una tempesta perfecta, a la recerca de la seva identitat i la prospecció del seu futur com a estudiant de cinema.
La part inicial comença amb un viatge al poble natal del pare, un lloc on anomenaven «tortugues» als que carregaven amb la casa a sobre per emigrar, on els records i el caliu de la família enganxen la noia amb la possibilitat de retornar a les arrels paternes i aquella, sempre bucòlica, connexió amb passat. Un dilema que farà saltar les primeres espurnes en la relació.
Amb el retorn a la ciutat i la rutina diària de supervivència, s’hi afegeix l’anunci d’un imminent desnonament promogut per un d’aquells fons especulatius sense escrúpols ni ànima. Al relat més intimista de les complicades relacions personals —ja sigui des de la proximitat o la distància—, s’hi van sumant diferents temàtiques o conflictes laborals i socials, oferint una visió creïble i diversa de dues persones lluitant tots els minuts del dia per tal de sortint-se’n amb les seves aspiracions vitals, mantenint sempre aquella sensible humanitat que les converteix, tot plegat, gairebé en autèntiques heroïnes.
Bélen Funes ho integra tot de forma tangible i harmònica, emocionant els qui som a la butaca i convidant-nos a una inevitable reflexió. (7,5)
