Clémence està separada i té un fill d’uns vuit anys, dins d’una relació aparentment amable i civilitzada amb el pare del nen. Ella és escriptora i ha convertit la natació en una rutina diària gairebé terapèutica. És precisament en l’entorn de la piscina on inicia relacions lèsbiques, que assimila amb absoluta naturalitat i sense cap mena de conflicte intern. Tot es capgira, però, quan explica al seu exmarit, amb total normalitat, que està mantenint relacions amb dones. Al·legant que el nen viu en un entorn inestable, el pare decideix quedar-se’n la custòdia en exclusiva. El drama queda servit. Ella no s’ho esperava ni remotament. La reacció del seu ex, disposat a aprofitar qualsevol escletxa legal al seu favor, acabarà contaminant també la relació entre mare i fill i convertint la cordialitat inicial en una batalla emocional devastadora.

La pel·lícula acompanya la Clémence amb una proximitat gairebé asfixiant, observant els seus moments d’angoixa, de desconcert i de tensió, que s’allarguen en el temps dins d’un procés interminable de separacions i retrobaments, mentre intenta sostenir una aparença de normalitat en la seva vida quotidiana. La relació peculiar amb el seu pare, les amistats sinceres, la feina d’escriptora i les noves relacions afectives que van apareixent conformen el teixit d’una existència marcada, tanmateix, per una maternitat escapçada per uns procediments legalistes freds, lents i despersonalitzats. Progressivament, el relat acaba qüestionant, sense estridències, determinades concepcions tradicionals de la maternitat i de les relacions personals, tot reivindicant una llibertat individual inqüestionable, encara que això impliqui assumir dolor, renúncies i contradiccions profundes. Tot plegat s’inscriu dins d’un magma dens de preguntes sense resposta, de silencis i ferides emocionals que acaben configurant una cinta intensa, punyent i magnètica alhora.

Love Me Tender, basada en la novel·la homònima de Constance Debré, manté intacte aquest caràcter narratiu i literari, gairebé hipnòtic, que impregna tota la història. La realització opta per una posada en escena sòbria, elegant i suggerent, sense concessions melodramàtiques, i troba en la interpretació d’Vicky Krieps el seu pal de paller imprescindible. L’actriu construeix una Clémence d’una fragilitat i una fortalesa extraordinàries alhora, capaç de transmetre el dolor, la impotència i la resistència interior amb una naturalitat impressionant. El resultat és una pel·lícula que commou profundament sense buscar mai el cop d’efecte fàcil, i que ens acaba deixant una sensació persistent de reflexió molt difícil d’esvair. (8)