"Magical girl": emotiu i brillant neguit

"Magical girl": emotiu i brillant neguit

dilluns 27 d'octubre 2014 - 17:45
"Magical girl": emotiu i brillant neguit

He hagut de deixar passar dos dies per comprovar la fermesa d'aquesta cinta i us puc ben assegurar que ha estat un període en el qual l'impacte del moment no desapareix com si es tractés d'uns focs d'artifici. Justament és ben al contrari ja que l'atmosfera crua i angoixant es manté donant tombs per la teva ment deixant un pòsit que demostra i garanteix la qualitat d'una obra destinada a marcar empremta fins al punt d'arribar a qualificar-la d'imprescindible.
"Màgical girl" parteix d'un car desig de l'Alícia, una nena amb un càncer terminal. El seu pare Luís (correcte i sorprenent Luis Bermejo) i per tal de contemplar-la, engega tot una cadena de xantatges en els quals entra en escena la Bàrbara (esplèndida Bárbara Lennie) i el Damián (un magistral José Sacristan) conformant un obscur triangle atrapat en un conflicte tenebrós.
Durant la primera mitja hora a vegades no saps ben bé el que estàs veient,  el desconcert t'envaeix amb una desagradable sensació de no estar lligant res alhora que un sòlit magnetisme manté tot el teu cos enganxat a la pantalla. Una estètica i un llenguatge formal molt personals amb una sorprenent barreja entre quotidianitat minimalista i una enigmàtica imprevisibilitat del successos conformen una obra penjada entre el surrealisme i el cinema negre per acabar conformant un tot inaudit i contundent.
Carlos Vermut crea una xarxa entre els personatges i el mateix espectador que t'enxampa i t'obliga a participar dins la intriga construint una nova narració en funció de cada un de nosaltres. El laberint d'apassionaments, enganys i pressions no té una única sortida, el director deixa --fet que s'agraeix-- una part de misteri a la inventiva de cadascú.
Menció a part mereix tota la càrrega social que conté al plantejar sense pontificar la crisi destructiva que està vivint el país, l'etern dilema entre raó i passió, l'educació, el sotmetiment impulsiu o la mateixa paternitat.
Una magnífica pel·lícula que us farà gaudir d'un neguit continuat i profund i tot això embolicat d'una estètica peculiar i prou atractiva amb lectures múltiples que obliguen a la participació de l'espectador. Es mereix un 9/10.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor