Un pocs personatges, una trama mínima centrada en les relacions humanes i les paraules estrictament necessàries conformen un relat colossal que t’arriba a la fibra més amagada del cor i, el que és més important, té una garantia de perdurabilitat al centrar-se en tot allò que és essencial dins un discurs que podem anomenar com a pacifista i profundament humà. Tan simple i tan difícil a la vegada.
L’argument se centra a l’any 1990, en una petita i solitària finca de mandarines de la zona d’ Abjasia, a la província de Geòrgia, que es troba en conflicte per la seva independència durant l’època de desintegració de la URSS (actualment Abjasia és una regió independent no reconeguda per bona part de la comunitat internacional). El propietari de la finca i l’Ivo, el seu veí i protagonista, han decidit quedar-se per salvar la collita. L’ancià Ivo ens fa una demostració pràctica del que és una veritable convivència pacífica pel fet d’ acollir dos soldats ferits de bàndols enfrontats i mantenir-los dins «la república independent de casa seva» amb unes normes mínimes de respecte.
El tres personatges, que conviuen en la mateixa casa, donen vida, amb interpretacions magnífiques, al que podríem anomenar els tres elements essencials de l’ésser humà. L’ànima aglutinadora i unificadora que l’Ivo (un desconegut Lembit Ulfsak) desenvolupa amb un mestratge colpidor, la versió més dura d’un mercenari que es comporta de forma instintiva i el soldat Georgià carregat de fets i raons històriques per tal d’impedir la fractura del seu país conformen un triangle equilibrat i ben definit. Per suposat que ni l’Ivo (que és d’origen estonià) ni la mateixa trama pren partit per qualsevol de les parts, el missatge és molt clar i simple: emoció, raó i ànima han de conviure en harmonia si volem evitar mals irreparables.
Es tracta d’un relat sense sorpreses, pausat, amb els cops d’efecte mesurats i ubicats allà on toca, sense estridències ni exageracions inútils i farcit d’imatges de bellesa exquisida. Un missatge i un relat elaborats amb mans artesanes per acabar construint un edifici robust i resistent a les modes i tendències més efímeres.
No en tinc dubte, estem davant d’una de les sorpreses de l’any que no es pot deixar passar (8/10).
