"A veure, qui no ha dit mai cap mentida?", és la frase que repeteix Enric Marco diverses vegades quan se sent una mica encerclat i sense cap més idea/mentida per tapar l'anterior. Una manera ben humana per justificar-se i no haver d'assumir una culpa de magnituds estratosfèriques. L'Enric M. va ser sindicalista i secretari general de la CNT el 1977. Poc a poc se'n dona compte que explicar alguna de les seves detencions amb detalls escabrosos de tortures inventades capta molt l'atenció. En algun moment li arriba informació i fotos dels camps de concentració i extermini nazis i comença a explicar que ell també va estar presoner. Comprova que el seu relat, adornat amb anècdotes macabres i impactants, és d'una alta repercussió fins al punt d'entrar a l'associació Amical Mauthausen per acabar sent el seu president. Tot i que no disposa d'un certificat oficial com antic deportat no dubta en acreditar-ho a partir d'una barroera falsificació d'una fotocòpia d'un llistat de presoners del camp de concentració de Flossenburg. Les seva capacitat entabanadora es retroalimenta contínuament amb múltiples xerrades per culminar l'any 2005 al Parlament Espanyol i ser proposat, al cap de pocs mesos, com a portaveu de la delegació espanyola de l'homenatge a les víctimes que cada any se celebra al camp de Mauthausen. Tot just abans l'historiador Benito Bermejo acaba desemmascarant la farsa d'una impostura que mai va reconèixer.

El projecte de realització de la pel·lícula fa 18 anys que el trio Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga el tenien al cap. Mentrestant ens han regalat tres bones pel·lícules que mereixen molt la pena: "Loreak" (2014), "Handia"(2017) i "La  trinchera infinita"(2019). Amb "Marco" presenten una biografia que, malgrat ser coneguda i estar publicada en un llibre del Javier Cercas, aconsegueixen atrapar-nos a la butaca a través d'un esplèndid treball cinematogràfic.

Anem a pams. És imperatiu començar per l'element en el qual es fonamenta en un percentatge molt alt la força de la pel·lícula: una interpretació descomunal d'un Eduard Fernández tocat per la gràcia dels les muses amb la qual és capaç de perfilar tots els matisos del personatge sense arribar mai a la desproporció. Serà una impostura injustificable si no s'emporta algun premi d'interpretació de la temporada.

De totes formes seríem molt injustos si defensem que tot el pes de la cinta recau en l'Eduard. No podem obviar la impecable combinació —deixant-ho molt clar des de l'inici amb l'aparició d'una "estranya" claqueta— d'imatges documentals o d'arxiu amb les filmades per la pel·lícula. A tall d'exemple l'escena combinada de l'estada i intervenció al Parlament espanyol és d'una perícia que a mi em va deixar encisat. També cal esmentar el to que s'utilitza en el tractament del perfil del personatge: en cap cas se'l bandeja per menysprear-lo i es mostra en tota la seva complexitat. Finalment també cal destacar el grup interpretatiu que acompanyen al protagonista. Tot i que la Nathalie Poza no acaba de trobar el seu registre, el veterà Fermí Reixach i el Chani Martín en el paper de l'historiador Benito Bermejo configuren un apartat interpretatiu destacadíssim.

"Marco" consolida la trajectòria de la tripleta de directors i ens delecta amb un thriller biogràfic construït amb un ofici impecable i que funciona, a base d'enginy i bones interpretacions, amb una eficàcia sorprenent. (7,5)