Marty Supreme és la pel·lícula ideal per a aquells dies grisos i emboirats, quan les reserves de dopamina fluixegen. I no és que sigui una d’aquelles pel·lis motivacionals de pa sucat amb oli, de missatges infantilitzats i badocs. Ben al contrari, el protagonista —lleugerament inspirat en el campió de tennis taula, Marty Reisman— no és pas un perfil modèlic de comportament. Més aviat em refereixo a l’energia i el to que desprèn mitjançant un guió i una edició que et fan vibrar d’una forma continuada i enginyosa durant els més de 140 minuts de durada.
La cinta s’allunya del biopic a l’ús per centrar-se en els nou mesos que van des de la concepció —amb unes imatges inicials prou evocadores de la forma rodona d’un òvul i la d’una pilota de ping-pong— al naixement del fill de la parella protagonista. També fuig del to glamurós i tòpic d’un esportista d’elit en el seu camí d’esforç i renúncies per arribar al cim. L’opció triada ens cabussa en una comèdia negra al voltant d’un personatge que, a partir d’un impuls vital de sortir de la precarietat i d’una actitud d’una arrogància desmesurada, entrarà en una espiral de tripijocs i estafes, cada vegada més rebuscades i perilloses, fins endinsar-nos completament en el gènere del thriller i la intriga.
Per aquest perfil desmesurat i temerari s’havia de triar un actor amb unes dots interpretatives en línia amb el repte proposat. Timothée Chalamet actualment està tocat per una vareta màgica que, per lògica, hauria d’acabar amb una estatueta dels Òscars entre les seves mans, sense desmerèixer en cap cas la prometedora Odessa A’zion.
A més a més del guió, el muntatge i les interpretacions cal destacar dos apartats més. Per una banda, una selecció musical que emfatitza i ajuda a bastir una tensió dramàtica prou potent i mantinguda i, per l’altra, una ambientació que té aquella qualitat d’ajudar a introduir-nos en aquells anys cinquanta tan peculiars.
El mèrit més gran del director Joshua Safdie —Diamantes en bruto (2019)— és que tots els àmbits que he comentat estan al servei de fer una mica més gran la cinta en la seva globalitat. S’evita l’errada garrafal d’apostar-ho tot a les interpretacions estel·lars per tal de regalar-nos un entreteniment frenètic, coherent i molt ben realitzat a partir de només nou mesos de la vida d’un personatge singular, fora de mida i amb el qual és difícil empatitzar. (7,5)
