Dimarts ens reunírem un centenar de persones per a la presentació d’un llibre d’un barceloní que no ha tingut por de canviar de feina ni de sou ni de ciutat o continent. Ha treballat a la maquinària política y burocràtica de la Unió Europea servint com a ambaixador a la caòtica República Centreafricana i en la nacionalista Sèrbia després de la nefasta era de Milosevic.
Josep Maria Lloveras ha escrit unes memòries amb una sinceritat infreqüent. Diu el que pensa encara que no sigui políticament correcte. És un home lliure, potser una de les espècies en extinció en una societat en la qual, des de polítics fins a periodistes passant per banquers i artistes, estem massa sotmesos a les frivolitats canviants dels relats oficials, que actuen avui amb gran eficàcia des de la complexa àgora de les xarxes socials.
A Hacia el corazón de Europa. Memorias diplomáticas, Lloveras es mou per una curiositat immensa i per un intent de fer-se càrrec de situacions imprevistes i complexes. Va ser ell qui estant de delegat de Banca Catalana a Londres, el 1974, em va suggerir que fora a Cork, Irlanda, on Jordi Pujol feia una conferència. Lloveras va servir com a delegat de Banca Catalana també a Nova York i París. Va ser un banc, diu, que va néixer amb finalitat política i va ser la política el que el va matar. Tracta sempre bé les persones, però d’aquella experiència dedueix que “els catalans estem acostumats a causes perdudes i Pujol va saber vendre la catàstrofe com una cosa aliena a ell i un atac a tots els catalans”.
És un rodamon que ha viscut establement a més de 25 domicilis d’Europa, l’ Àfrica i Amèrica. Aterra a la Unió Europea i acaba sent ambaixador al cor de les tenebres africanes i al vesper balcànic. No actua com un alt funcionari tecnòcrata, sinó com un humanista curiós que intenta entendre les convulses terres que trepitja. Desmitifica el món funcionarial de Brussel·les i, alhora, defensa la UE com a pedra angular de la pau, la seguretat, la llibertat i el progrés.
És lícit preguntar-se per què el país no sap aprofitar millor tants ciutadans competents, oberts i cosmopolites com Lloveras, que, sense militar en cap partit, tenen una certa idea del que cal fer en la vida pública.
Article al blog Lluís Foix.
.
