Amb el títol original «Mr. Morgan’s last love» (cal algun comentari sobre la traducció?…) se’ns presenta un melodrama al voltant d’un bon feix de emocions i relacions personals. Des de la pèrdua insubstituïble, passant per l’amistat intergeneracional, el perillós mecanisme de substitució ja sigui del pare o de la parella, les relacions complexes i distants entre pare i fill per arribar, en un malabarisme narratiu, a un triangle de lligams que et deixa un pèl descol·locat.
L’arrancada és prou interessant i captivadora amb un elegant Michael Caine en lluita contra una amarga solitud per acabar trobant una escletxa de llum en forma d’una sincera amistat desinteressada i creïble de la Pauline (rostre angelical Clémence Poésy). A partir d’aquí la cosa és complica amb l’aparició dels fills del Sr Morgan introduint elements de tensió amb un dramatisme exagerat, converses gens creïbles i adornades i un embolic de romanços i sentiments que donen més tombs que un ventilador. El final ja és el súmmum dels despropòsits per la seva simplicitat i l’obsessió de no deixar cap porta entreoberta per tal de donar joc a interpretacions que el mateix espectador pugui imaginar.
El ritme lent i agradable de la primera meitat es converteix en un garbuix frenètic de relacions personals que van d’un cantó a l’altre sense una línia que pugui donar coherència a tot plegat. Una autèntica pena que fa malbé unes interpretacions notables, una fotografia excel·lent i una música original ben trobada. Cal destacar també que es tracta d’una cinta que cal afegir al llistat d’interessants i recents obres que tenen a la gent gran com a protagonistes (El cuarteto, el exòtico hotel Marigolt o Amor) tot i que es queda lluny de la qualitat de les esmentades anteriorment. Recomanada als admiradors de Michael Caine i poca cosa més. La meva puntuació es queda en un 5.
