A Hirokazu Koreeda el vaig descobrir fa més d’una dècada amb la meravella de «Kiseki» on ja es feia evident la seva capacitat per capturar de forma màgica moments de la infantesa alhora que demostrava una extrema habilitat per dirigir aquest tram d’edat.
A «Mosntruo» parteix d’un nen que comença a tenir comportaments estranys que la seva mare associa inicialment amb algun episodi d’assetjament que ha succeït a l’escola i del qual responsabilitza a un mestre en concret. El que és el punt de vista de la mare es completa amb la vivència del mestre i del mateix nen de nom Minato. Tres peces d’un puzle que acaben encaixant, tot i que en algun tram de la pel·lícula et sentis enmig d’un autèntic laberint de mirades, per acabar mostrant tot un univers al voltant d’una màgica i autèntica amistat infantil víctima de les aparences, la hipocresia social i la mentida.
El director desgrana la trama, juga amb nosaltres i ens amaga el que podríem anomenar «la veritat» darrere tres punts de vista per mostrar-nos —com ja ha fet en altres pel·lícules seves— que la mirada que cadascú dona als fets conforma una realitat ben singular i que varia segons la perspectiva. Al marge de la tensió ben repartida per la resolució d’un aparent thriller, el director aconsegueix amb molt d’èxit que diverses escenes tinguin una fortalesa pròpia, siguin emotivament suggeridores i, algunes d’elles, tinguin moments d’encanteri autèntic amb l’acompanyament impagable de la darrera obra pel cinema del prolífic compositor Ryuichi Sakamoto.
«Monstruo» és un bon relat ple de secrets i incògnites al voltant de l’amistat infantil, el prejudicis o la mateixa soledat on podrem gaudir d’unes interpretacions excelses i el regal d’uns quants moments d’una bellesa cinematogràfica autèntica i singular. (8)
