He anat a trobar la boira per camins solitaris i silencis absoluts. La Panadella és la frontera natural de Barcelona. Només quan arribes a Montmaneu te n’adones que ja no estàs sota l’impacte de la gran metròpoli. Per aquí hi passaren els camins rals, Cervantes amb el seu Quixot, els enviaments protegits per soldats de l’or i la plata dels monarques que anaven als banquers de Gènova via Barcelona.
El gebre ha aparegut de sobte. L’herba, els pins, els ametllers despullats, tots els arbres, es presenten amb una funda de gel que s’adapta a totes les formes. Un objecte gebrat és deforme i una mica exagerat, gairebé grotesc.
La boira estava enlairada però en arribar a la Panadella es presenta amb la seva clara obscuritat. Hem baixat sota zero. Es tracta de guiar-se per les llums dels cotxes de davant. Poc a poc. El termòmetre va devallant. El trencant de Tàrrega s’endevina, no es veu. Una de les coses que té la boira és que et desorienta fins i tot en els indrets que et saps de memòria.
La boira és la millor transmissora de les veus i dels silencis. El resó es multiplica. Sents les coses abans de veure-les. Endevines qui arriba, fins i tot quin és el tractor o el cotxe que s’atansa. Una de les habilitats de la gent en l’ambient rural és que l’oïda detecta la rutina dels moviments de les persones. En ser pocs, se sap tot de tothom a tot hora. La ciutat és llibertat i el poble és intimitat. Però una intimitat amable, curiosa, casolana. L’important és situar la gent en el marc mental de cadascú. No és xafarderia, simplement una curiositat inevitable perquè totes les peces se situïn al seu lloc. No es poden deixar interrogants en una comunitat petita. Tot s’ha de saber. Per protecció dels veïns i per la pròpia seguretat.
En arribar a Rocafort la boira es belluga, marxa una estona, torna al cap d’un rato, humiteja les herbes i els arbres. El sol insinua un forat groc en mig de l’espessor boirosa. Una visió que segurament captaria Van Gogh en les seves llargues estades a la Provença.
Anem a donar un tomb amb el Josep. Busquem una boira més espesa a l’altre costat del riu i, finalment, la trobem a les alçades de les Roges, com si ens hagués envoltat i acorralat. Els sembrats repunten amb un vigor extraordinari. La saó es potent, la gran saó d’hivern que farà que la primavera sigui vigorosa.
El camí solca les parets de la boira espesa. Conduïm una mica d’esma. Sabem on som però no tenim perspectiva. El Josep s’endinsa en un bancal. Els sembrats es poden xafar tan com es vulgui en aquests dies. Però el cotxe queda encastat damunt d’unes herbes barrejades amb brossa terrosa. Les rodes de davant i de darrera no toquen a terra. No hi ha res a fer.
El mòbil salva moltes situacions difícils. Telefonem al poble explicant que estem encastats. Donem les coordinades exactes. Al cap d’una llarga estona se sent, en mig de la boira, sense llums però veient clarament que un cotxe s’atansa per la negror d’un embalum que s’apropa. Una sirga de tela ho arregla tot en un moment. Tots els moviments ressonen però no hi ha ningú que escolti. Estem llum de cases habitades.
El dia cau, la boira ens embolica cada cop amb més intensitat. El gebre torna a cobrir de blanc tot l’ambient. Arribem a casa al capvespre. Nit de Reis. Hi ha moviment perceptible en algunes cases. Es prepara l’arribada amb una forta imaginació. Uns Reis amb boira tenen molt més misteri pels infants i també pels que encara volem creure en una nit màgica.
Article original: foixblog.com
