No hi ha partit frontissa

No hi ha partit frontissa

dimarts 02 de juliol 2019 - 21:15
No hi ha partit frontissa
Rivera no sap on està i es mou per un parell d'idees fixes que no li permeten ser un partit frontissa, centrista i centrat.

Albert Rivera és sotmès a una forta pressió des de tots els angles perquè faciliti la investidura de Pedro Sánchez. Se li demana visió d'Estat per a assegurar una legislatura que no depengui dels independentistes o de l'ambició ministerial de Pablo Iglesias. Hi ha molts polítics que no saben encara que la carrera de ministre no existeix. Més aviat s'ensopega un amb ella perquè no s'ha trobat a ningú més idoni.
No es parla sobre programes o polítiques sinó sobre càrrecs, barates, cadires i combinacions vàries. El Partit Popular ha moderat l'ímpetu de campanya de Pablo Casado i manté la seva postura per a desgastar a un pròxim govern que tindrà moltes esquerdes perquè els socialistes tenen només 123 escons i necessitaran l'ajuda per a governar el dia a dia.

Ciutadans pot administrar com vulgui el seu èxit electoral, que va recollir molts vots conservadors i es va posar a només nou escons del PP en les eleccions del 28 d'abril. Entenc el fogot de Rivera rebent notícies adverses cada dia des del moment en què Manuel Valls va abandonar Ciutadans a l'Ajuntament de Barcelona per no haver trencat amb Vox i per ser antieuropeista.

Un fundador de Ciutadans, Francesc de Carreras, li implorava en una carta oberta publicada en El País que si va ser clau per a enfrontar-se al conflicte a Catalunya, ara és també decisiu per a donar estabilitat al govern d'Espanya. Manuel Valls va ressuscitar en els mitjans malgrat el mediocre resultat a Barcelona. Però fins i tot la premsa francesa que no es va prendre de debò l'aventura catalana del qual va ser primer ministre socialista va lloar el gest de Valls perquè s'havia comportat amb racionalitat.

Les males notícies han continuat acorralant a Albert Rivera. Toni Roldán, portaveu econòmic del partit en el Congrés, va dimitir el dilluns del seu càrrec i també va abandonar l'escó. No he canviat jo, va dir, sinó que el que ha canviat és Ciutadans. El raonament de Roldán va ser "com superarem la dinàmica de confrontació entre vermells i blaus si ens convertim en blaus?, com combatrem al nacionalisme si no evitem que estiguin en les institucions?".

L'eurodiputat Javier Nart també va abandonar l'executiva de Ciutadans, ­encara que no l'escó en el Parlament Europeu, per discrepàncies amb Rivera. I en la tarda del dilluns va aparèixer el tranquil José Luis Ábalos, que no les té totes amb si per a la investidura, per a passar-li per la cara aquestes defeccions internes i demanant-li
a Rivera una abstenció perquè el socialista Pedro Sánchez pugui ser investit.

El problema és que Rivera no sap on està i es mou per un parell d'idees fixes que no li permeten ser un partit frontissa, centrista i centrat, que d'acord amb els interessos d'Estat i també, naturalment, els del seu propi partit s'inclinin cap a la dreta o cap a l'esquerra.

Potser sense haver-ho pensat pretenia ser com els liberals alemanys que durant la guerra freda feien i desfeien governs a favor o en contra de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana.

El conflicte català va marcar el naixement de Ciutadans i, en bona part, el seu èxit en les eleccions generals d'abril es va deure al seu compromís inqüestionable per a evitar el secessionisme de Catalunya. Però hi havia una mica més. Pablo Casado deia el mateix, fins i tot amb major èmfasi, i va tenir una derrota estrepitosa, sense precedents.

Albert Rivera no s'ha entès amb els liberals europeus que li enlletgeixen haver pactat amb Vox i no sintonitzar amb els grans temes que preocupen a Europa, com són la immigració com a arma política per a alimentar als partits d'extrema dreta i posar les institucions per sobre de les persones i dels partits.

Ciutadans va néixer per a anar a la contra i aquí segueix. Podent ser la solució, prefereix ser el problema. No parla de desigualtat ni dels problemes de les persones del carrer. Discurseja sobre el poder.

És una pena que el gran assoliment universal dels governs neokeynesians de la postguerra, que va ser el seu extraordinari èxit per a reduir la desigualtat a Europa, no sigui un dels eixos de la política del pròxim govern. Un repartiment més equitatiu de la riquesa és el millor antídot contra la desesperació dels descartats, les pors i la inseguretat que estan en el fons dels extremismes de dreta o d'esquerra.

L'ala més liberal de Ciutadans, amb Luis Garicano al capdavant d'aquest corrent, xoca amb la política de confrontació que sosté el mateix Rivera i que practica amb total desenfado Inés Arrimadas, portaveu del partit en el Congrés. El conflicte català no es canalitzarà amb més judicis o més força sinó amb una major intel·ligència política. En primer lloc, per part dels independentistes, que van portar al país, sabent-lo, a un atzucac. En segon terme, farà falta una política que tingui en compte que la unitat només s'aconseguirà des de la pluralitat i el respecte a les diferències, en una Espanya, en suma, en la qual tots puguem sentir-nos còmodes sense necessitat de ser iguals.

 

 

 

Article original: foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Altres entrades del autor