En John May (un esplèndid Eddie Marsan) és un funcionari municipal encarregat de buscar familiars o amics de persones que moren soles per tal que reclamin el cos o acompanyin al difunt en la corresponent i humil cerimònia de comiat. Una feina real que, en l’actual entorn d’exaltació de la productivitat i reducció de les despesa pública, corre o ja ha corregut el risc de convertir-se en un servei tan innecessari com prescindible i «retallable». Està clar que el fet d’acompanyar els morts per donar-los un comiat prou digne no és gens rendible malgrat que la persona que ho faci l’ompli d’una dignitat sense preu.
Es tracta d’una pel·lícula feta minuciosament, sense cap pressa narrativa, dibuixant en una primera part autèntics quadres lineals per tal de mostrar-nos l’obsessiva meticulositat del protagonista tant en la seva feina com en l’àmbit domèstic i de lleure. Una vida que pot semblar insulsa es dibuixa per gràcia i bona feina del director Uberto Pasolini plena de dignitat dins una callada i ascètica generositat. Una visió atípica d’un personatge amb una vida allunyada del frenesí compulsiu que ens empeny a tots plegats i que aconsegueix donar-li una fèrria honestedat dins uns paràmetres poc comuns.
Estem davant d’una destacable joia que corre el perill de passar desapercebuda i que es mereix molt més per la senzilla raó que aconsegueix enganxar-nos amb una trama senzilla, sense escarafalls inútils i buscant allò més essencial tot donant un cop de guió narratiu final el qual ens deixa una mica descol·locats, emocionats i joiosos alhora. Una barreja de sensacions per les quals ja val la pena passar per taquilla.
Una cinta difícil de situar entre el drama i la comèdia negra, detallista i que, partint de tonalitats grises que es van tornat més acolorides per acabar amb un cop narratiu xocant i meravellós, aconsegueix el petit miracle de la seducció. (7/10)
