Maria és una dona de mitjana edat que viu a l’illa d’Arousa, treballa recollint marisc i és coneguda per ajudar les veïnes durant el part. I és precisament així com comença la pel·lícula: un naixement mostrat de forma comunitària en una escena on la cara, la pell i la respiració de les protagonistes estan filmades en plans primeríssims que et capturen del tot en una mena de ball coreografiat —de fet l’actriu protagonista prové del món de la dansa— a la vegada que tot allò que queda fora del pla, els silencis i la mateixa llum prenen una importància cabdal en l’acte de portar una criatura al món. Una primera escena allargada, impecable i absorbent que dona el tret de sortida a un drama en forma de road movie on la cruesa, la solidaritat i la bellesa de les imatges es convertiran en la marca personal de la directora Jaione Camborda.
Tant en la primera part de la pel·lícula, on la vida de la Maria transcorre dins els seu poble natal, com en la segona en la qual ha de fugir, es mostra una xarxa de solidaritat i recolzament entre dones de forma encertada i impactant partint del més essencial: accions corpòries mostrades des d’allò més arrelat i vital per tal de conformar una defensa contundent de la seva llibertat a l’hora de decidir sobre el seu propi cos sense oblidar en cap moment els plantejament d’aspectes com el racisme o l’absurditat de les fronteres. Dues parts contraposades a nivell d’estètica i de narrativa. Mentre en la primera, el color i la llum ens mostren una intensa vitalitat, la segona es torna més fosca en paral·lel als esdeveniments.
Atenció destacada mereix la imatge i la fotografia on el tractament cromàtic de la natura i especialment de les escenes en penombra o de nit creen una atmosfera i unes textures tècnicament complicades i estèticament fascinants.
«O corno» és una pel·lícula que apunta allò més essencial i profund de la solidaritat de les dones amb una honestedat, una aparent senzillesa i una elegància que t’enganxa a la butaca sense contemplacions. (7,5)
