“Padrina les 9 siran les 9!” era la resposta a les estranyes afirmacions de la padrina Sília (Cecília) els dies previs i següents als dos canvis d’hora de l’any. No podia entendre com aquella dona sàvia que feia uns deliciosos torrons de “guirlatxa”, que avui serien l’enveja del Ferran Adrià i Can Roca, insistia tant en repetir que hauria d’aixecar-me més aviat si endarrerien l’hora o be que podria dormir més estona si l’avançaven.
Jo, que havia nascut amb el rellotge de la industrialització de 12 hores i del Casio de 24 hores de la històrica Joieria Caitos de Lleida, sabia perfectament que l’escola començava tot l’any a les 9 del matí i que l’autocar del Xampany sempre sortia de “l’estació d’autobusos” a les 6.30 de la tarda.
Només la vaig començar a entendre quan em va seduir la llum de colors dels pubs de Lleida i amb el canvi d’hora guanyàvem o perdíem una hora de “juerga” al Penta. Coses de la vida, el nét va entendre l’horari solar que guiava la jornada dels padrins pagesos perquè la llum dels pubs es ponia abans d’hora.
La fragilitat del temps l’he anat aprenent a partir de les històries d’aquella padrina que havia viscut la seva vida familiar i pagesa amb els horaris fixats per règims polítics diferents. Tot va començar quan de petita la meva “repadrina” li contava a la vora del foc a terra que una riuada inesperada va ofegar als soldats carlins que s’amagaven a les coves del riu Set prop del Cogul (les Garrigues). Eren els dies que als pobles pagesos el temps caminava seguint els moviments ascendents i descendents de l’astre rei. Poc a poc els rellotges de sol van deixar pas a l’hora oficial de Greenwich-Londres, durant la qual una jove Sília va marxar espantada de l’escola perquè uns homes llançaven al Rei per la finestra. Era als dies posteriors al 14 d’abril de 1931 i desapareixien les fotos d’Alfons XIII de l’escola.
Uns anys desprès, el 1942, quan ja era una dona, la nova hora de Berlín li va portar la cartilla de racionament, el naixement dels seus dos fills i el consell de guerra del seu sogre. En Franco havia considerat que els seus súbdits viurien millor sota l’hora del victoriós Hitler que no compartint el temps amb la democràcia britànica. Però encara no havien acabat els canvis. Així doncs, un dia, mentre el seu fill conduïa un dels SEAT 600 que omplien les carreteres d’Espanya, la Sília s’assabenta pel “parte” que un nou govern ha decidit que l’hora es canviaria dos cops l’any per estalviar energia. La pobra dona havia vist com el seu espai temporal tornava a canviar i ara, a més a més, tindria l’obligació d’explicar-ho dos cops l’any als seus tres néts perquè aquests no tinguessin problemes.
La padrina va morir fa uns anys i el temps i les lleis les l’han continuat fixant els poderosos al BOE, al DOCE i al DOGC, però els records d’aquests minuts i segons viscuts amb les padrines es mantenen lliures en el nostre cor i a la nostra ment.
