Palosantos, cap al final de cicle

Palosantos, cap al final de cicle

dissabte 30 de novembre 2019 - 19:15
Palosantos, cap al final de cicle
Palosantos collits al final del cicle de la natura. Ara només queden les olives.

Dia tardoral, ennuvolat, fred. Son els últims sospirs de la natura abans d’entrar a les llargues nits de l’hivern. Les fulles caduques s’aguanten perfectament als arbres. Encara no ha glaçat ni ha fet una forta ventada. Les vinyes encara verdegen adquirint unes tonalitats que van del color ocre al vermellós, passant per la precarietat de les vinyes més febles que estan a punt de despullar-se.
Fa fresca que no fred. És un temps indefinit, de traspàs de la tardor a l’hivern, la sembra està dispersant les llavors per les terres del país dels cereals, els estols d’ocells van i venen com si fossin avions comandats per un estat major llunyà.
Arribo a Rocafort. No tinc massa temps. L’objectiu de la vinguda al poble es collir els palosantos que carreguen els arbres de manera aclaparadora. Demanen que es culli el fruit perquè els fruits s’inflen, guanyen volum, i abaten les branques. Els palosantos són pacients, tranquils, no s’immuten. Esperen que caiguin les fulles i es queden agafats a les branques.
Una imatge espectacular es veure un arbre despullat, sense cap fulla, però amb tots els palosantos agafats a les branques. No tenen por al fred. No coneixen la tardor. Poden durar fins Nadal. Però s’han de collir perquè els ocells els picotegen i xuclen una de les dolçors més estranyes que ofereix el camp en aquest fi de cicle.
No són del tot madurs. Però és igual. Ja maduraran al celler o a una postada de l’entrada de la casa. Son durs, compactes, necessiten temps per posar-se flonjos, suaus, comestibles, per tal de no oferir un regust aspre. Els palosantos agraden als paladars delicats. No és fruita popular sinó dels que saben mantenir una relació entre la tardor que tanca el cicle i un pel d’amargura que et deixa la boca seca.
Els palosantos, junt amb els codonys, les nous i les magranes clouen la temporada. Queden les olives que són més tardanes, poden arribar fins Nadal i fins i tot fins per Sant Sebastià al 20 de gener. La natura es va inventar les olives perquè la gent de la terra no s’avorrís excessivament durant els dies curts de l’hivern. Ara tot ha canviat i els exèrcits de collidors de fa mig segle durant varies setmanes son substituïts per unes màquines que en unes hores fan la feina que abans era feta per famílies senceres.
Avui he collit palosantos de dos arbres que fa uns anys vaig plantar. A l’hort i al voltant d’una cabana. Enguany estan esplèndids, plens, grocs purs. N’he collit uns quants quilos i els estenc al celler de casa esperant que madurin. Passarà unes setmanes fins que siguin comestibles. S’han de posar tous, vermells rabiosos, per tal de posar-los al plat i menjar-los amb una cullera. L’operació és lenta, llarga, no accepta preses.
En pujo uns quants a Barcelona. Per regalar-los a amics i familiars. Una de les satisfaccions més notables es poder distribuir la fruita a les persones més pròximes. Un dia d’una gran plenitud com la de la tardor que ho entrega tot. No es vol quedar res.
Els palosantos també es diuen caquis, és més, el nom normatiu es caqui. Però en moltes comarques de la Catalunya Nova seguim dient palosantos. No en farem una discussió innecessària. Simplement, els noms que perduren malgrat les normes, són tan autèntics com els que dictaminen els acadèmics.

 

Article original: foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor