Una família «estàndard» de parella amb dos fills que viu a una ciutat sudcoreana en un semisotan miseriós sobreviu com pot amb feines esporàdiques a preufet. La seva dissort comença a canviar quant el fill gran comença a donar classes particulars d’anglès a una noia d’una família adinerada. A partir d’aquí s’inicia tota una estratègia que mantindrà dues famílies unides per una relació laboral molt especial malgrat l’abisme que els separa a nivell d’ingressos i estatus social.
La primera part de la cinta ens relata i ens ubica. S’anirà concretant un pla que es bastirà de forma atrevida mentre anem entrant dins la casa de la família benestant com si anéssim descobrint un altre món on la banalitat i la «perfecció» arquitectònica ens avisen de tot allò que ha d’esdevenir dins una segona part on tot s’accelera i es tensiona en un deliri d’esdeveniments que t’arrenquen somriures i et sacsegen alhora.
Es tracta d’una pel·lícula que té una mica de tot. Una comèdia negra feta amb una elegant posada en escena i un guió ben travat que diverteix, inquieta, et fa una mica de por i conté una encertadíssima crítica social de profunditat.
Les idees amb contingut social que es transmeten es configuren al voltant de l’obscenitat de la cronificació d’aquest abisme de desigualtat, les contradiccions d’una meritocràcia esportiva i acadèmica obsoletes i la banalització d’unes relacions socials basades en la hipocresia i l’engany. Situacions d’una injustícia flagrant que només poden provocar una rabia delirant amb un somriure espasmòdic (a mode del Joker) per arribar a un caos desbarrat.
De ben segur que gaudireu d’una proposta atrevida en la barreja de gèneres, amb situacions inesperades, cops d’efecte intrigants que et deixen clavat a la butaca i amb un guió ple d’enginyosos diàlegs que acaben dibuixant una pel·lícula d’un estil ben peculiar i molt suggerent. (8,5).
