Paterson és una ciutat mitjana d’uns 150.000 habitants a l’estat de Nova Yersey. Una ciutat desconeguda i anònima, d’aquelles on mai passa res i la feinada és fer un recull d’efemèrides o personatges que li donin renom. Paterson també és un anònim i jove conductor d’autobús, de vida rutinària i de caràcter més aviat ensopit (un superb Adam Driver). Viu en parella en un idil·li sublim amb la Laura, una noia un pèl excèntrica, innocent i abocada a uns desitjos impulsius i a una curiosa estètica en blanc i negre. En Paterson escriu poesia sobre la quotidianitat durant les estones que li permet la feina en una llibreta que sempre porta a sobre.
La pel·lícula ens va presentant cada dia de la setmana amb una harmoniosa rutina, plena de riquesa en els detalls i que flueix com el riu que travessa la ciutat. Una rutina que s’inicia amb un despertar plàcid sense estridències de sorollosos despertadors. Bes de comiat mentre la Laura segueix descansant, esmorzar, camí de la feina, gent que puja i baixa del autobús, pausa per dinar, més voltes de bus, tornada a casa, passeig amb el gos i estona de bar amb els coneguts de sempre. Una repetició amb algunes variants que omple més de la meitat del metratge. Però a tots els rius hi ha salts d’aigua. Moments en que tot s’accelera i es barreja per tornar amb oxigen renovat a la seva llera plàcida i ben limitada. Un salt d’aigua vist des de dins sembla el final de tot, l’horitzó que s’acaba per recomençar uns metres més avall després d’unes bones sacsejades. Aquest és el tram de riu que captura de forma magistral el director Jim Jarmusch aconseguint aquella màgia del cinema que arriba a capturar el temps i mostrar alhora l’essència de la mateixa vida que transcendeix encara que sigui amb una mirada personal i única. Una cinta que encomana placidesa i serenor afrontant de cara i sense embuts aquella pregunta reiterada al voltant del sentit de la vida. La resposta no existeix, potser vola amb el vent o potser està dins una llibreta plena de pàgines en blanc. (9,5/10)
