La Paulina és la filla brillant d’un jutge consolidat en una carrera prestigiosa que, una vegada acabats els estudis i amb la possibilitat d’emular al seu pare, decideix anar a treballar en un projecte sobre drets humans en una zona marginal i deprimida. Al cap d’uns dies és víctima d’una agressió sexual i a partir d’aquí tots els principis i conviccions s’han de mostrar en una crua realitat.
Tot comença amb un pla seqüencia magistral d’una conversa intensa entre pare i filla. Tot molt normal. Com en qualsevol família benestant amb uns cadellets que volen passar una breu temporada dins una ONG en un país ben exòtic si pot ser. Una bona manera de bregar-se i obtenir amb un bon rentat de consciència. Un altra cosa és mantenir les determinacions posant el propi cos pel mig. Un altra cosa és trencar amb la paraula l’espiral de violència que suposa una justícia burocratitzada i venjativa que realment el que busca són culpables i no la veritat. I molt menys la convivència o la justícia social.
Si recordeu «Relatos salvajes«, «Paulina» se situa a les antípodes. Mentre en la primera gira tot al voltant de la venjança, l’obra que ens ocupa s’atansa molt més a la recerca de les causes dels successos per posar-hi remei sense alimentar en cap cas la rancúnia a través d’una repressió desmesurada i que s’acarnissa en els més dèbils i marginats. Estem davant una proposta desconcertant per les consciències acostumades a la lògica nua de delicte-càstig. Un conflicte ètic, viscut i allunyat de les divagacions demagògiques que ja ens tenen molt farts.
Aquest desafiament ple de compromís, a més a més, està narrat de forma brillant i plenament lligada al missatge que es vol transmetre a càrrec del director Santiago Mitre, desconegut per mi. Els jocs temporals de tallar el fil d’una escena per tornar enrere des del punt de vista d’un altre personatge ens mostra contínuament que la realitat no és única sinó que està filtrada per la vivència de cadascú. Si afegim una càmera que et situa dins les sensacions i angoixes dels personatges sense resultar convulsiva i unes interpretacions d’alçada, destacant la protagonista Dolores Fonzi, podem concloure que estem davant d’una exel·lent película.
No la deixeu perdre si voleu experimentar el que significa caminar amb la força de les conviccions amb la dignitat per bandera en una seqüència final memorable. (8/10)
