Fa un temps que al “sini o cini" del poble la segona sessió del diumenge sempre era una pel·lícula X o S (porno pels més joves) mentre a la capital, Lleida, tenien sales exclusives per a les  “porno”. Curiosament al poble, que “són més conservadors”, ningú feia complir el significat de les X i les S als menors d’edat. Suposo que era per la llibertat que s'autoaplicava la gent d'ordre més cinèfila del poble.

Aquesta llibertat  feia que la "canallota" després de  dos hores veient els cops de puny del Bud Spencer, E.T., el ganivet del Jason de Halloween o lo Superman anéssim a fer la CocaCola al bar de l’Hogar, i mitja hora més tard ja estàvem asseguts a les butaques veient a sota de la X de la pantalla cossos nus i sexe. Això sí, sempre acompanyats des dels “palcos” (llotges al català oriental) o des de les files del davant per homes i dones conservadores del poble. 

El record d'aquell “sini” em va venir de sobte fa poc, a partir del focus de llum d'un smartphone que em va enfocar a la cara mentre veia, als Lauren, l’última del Pierce Brosnan, “Mejor otro día”, aprofitant lo dia de l’espectador. Aquesta llum em va tornar als anys de la pila d'anar a regar (llanterna en oriental) que feia anar lo Benito al “sini” del poble, a Lleida li deien l’acomodador, i a l’anar comprar cacaus, xiclets i pipes sota la pila de la  “Santeta”, aquella velleta de Cal Santet que sempre anava vestida de negre i amb mocador al cap, que venia dolç i salat dins la sala del “sini”. Poc “innovadors” los de poble? Servei al client al moment i sense perdre el fil de la pel·lícula.

Aquells anys ja han passat fa temps a Puigverd, i el recent tancament del Cinema Urgell de Mollerussa escriuen un punt i apart a la història de la cultura i l’oci dels pobles lleidatans. Ho veig com l'última escena de la genial pel·lícula “Cinema Paradiso”, una d’aquelles que sempre em fan saltar les llàgrimes. Los "sinis" van obrir el món a la gent dels pobles. Tot el poble veia la mateixa pel·lícula, al mateix lloc i a la mateixa hora: les de guerra, les de l’”oeste”, Esteso & Pajares, “destape” i veure un Tiburón que als de la Catalunya interior ens feia mirar de reüll lo mar de Salou, però a la platja podies somiar que a sota dels bikinis hi havia el cos de les noies “valentes” de la sessió X, protegides pel 007 de torn.

El més estrany de tot és que durant molts anys ens vam acostumar a la cosa més estranya del món: la llengua que parlàvem a casa i al carrer no era amb la que rèiem, la que ens excitava les hormones i la que ens feia tapar els ulls amb Viernes13 .... Ostres sembla tant normal que encara avui la llengua dels cinemes mai  és la pròpia i l’oficial de Catalunya, d’acord, en un 99% a Lleida.