Bones sensacions en acabar i ni un minut amb els pensaments erràtics previs a una desconnexió són unes circumstàncies prou expressives per concloure que ha estat un experiència gratificant després d’una cinta més que notable.
Estem davant un enigma policíac barrejat amb enganys diversos i superposats a mode de capes que es van mostrant de forma calculada i precisa per tal d’enganxar-te a la butaca de forma contundent. La desaparició d’un membre d’una parella perfecta en una localitat de l’estat de Missouri és el tret de sortida de tot un seguit d’esdeveniments centrats en la investigació policial i el circ mediàtic muntat al seu voltant. Les manipulacions i enredades entren en una espiral que corre el perill de desmanegar-se si no fos pel bon ofici d’un director al qual se’l compara amb el mateix Alfred Hitchcock en el seu domini de la tensió dramàtica, detallista i captivadora.
Amb dos personatges profundament foscos i humans David Fincher aconsegueix una cinta retorçada, d’ambientació sòrdida, amb uns diàlegs corrosius i visualment impecable. Les interpretacions arrodoneixen els elogis amb un Ben Affleck que, a més de bon director, també sap actuar quan té un bon col·lega al costat i una Rosamund Pike que sap mostrar la part mes salvatge i desconcertant darrera un rostre angelical.
Atenció també a les nombroses retrospectives que sumen sempre i són les primeres responsables de mantenir una tensió permanent. Malgrat tot, i reconeixent la enormitat de la obra, en algun moment tot plegat pot causar una mica de rebuig pel seu tarannà misogin i per la desmesura d’algunes pistes que no s’aguanten dins la investigació. Es per aquesta raó i la sensació estranya de no estar davant una obra prou rodona i profunda que em quedo en un 7,5/10.
