No empresonis
No empresonis les teues llàgrimes,
fes que sobreïxi’n dels teus ulls,
deixa-les rodolar per les teues galtes.
Permet-me eixugar-les amb els meus llavis,
petó rere petó,
assossegar les teues penes.
Les llàgrimes són crits sense so,
crits de dolor i pena,
de mancança i desolació.
No oprimeixis les teues llàgrimes,
fes que el món s’assabenti de la teua humanitat,
deixa que puguem llegir el seu missatge.
Permet-les-hi ser alliberades,
llàgrima a llàgrima,
un xic menys de dolor, pena i desolació.
Les llàgrimes són crits sense so,
de dolor i pena,
crits de mancança i desolació.
Sinto petit, 23/05/2017
H. Arnau de Vilanova
A Emília (nom de guerra als 60/70)
Era molt senzilla,
i la seua senzillesa,
a poc a poc, m’atreia.
Era molt lluitadora,
i la seua lluita,
em feia lluitar al seu costat.
Era i se sentia lliure,
i la seua llibertat
m’omplia de pau.
Era immensurablement dolça,
i la seua dolçor,
dolçament m’embolcallava.
Era realment fèrtil,
i mare havia de ser,
un fill a cops perdíem.
Era, tota ella, vida,
i de la grisor cops rebia,
la vida li treien i la mort li donaren.
Era, i és, Emília,
nom de guerra,
ésser de pau.
La mort us va arribar,
assassinats, dèiem.
Viva i aimada, en mi, sempre.
Sinto petit (Groc, nom de guerra als 60/70)
1972 – 14/10/2016
