La meva pregunta és: ¿som capaços d’aimar i de no estimar?
Si aimem en lloc de estimar, si ens eaimem en lloc d’estimar-nos, sobren explicacions, sobren crits, sobra por i no tenim per què plantar-li cara a res ni a ningú.
El simple murmuri de la veu de qui ens aima, el delicat frec dels seus llavis amb els nostres llavis, amb la nostra pell, la tènue carícia amb què ens complimenta, aquesta mirada neta en els seus ulls, aquesta grata sorpresa sense més i aquest no sé què, que no sé jo, és tot un llenguatge sense paraules amb el qual hem d’entendre-ho tot, amb el qual hem de veure, sentir, sentir i aimar sens dubte.
Qui no entengui el que amb aquest llenguatge ens transmet la nostra presumpta persona aimada, és que realment no l’aima, l’estima i l’estimar es basa a forjar llaços que ens facin dependre els uns dels altres, llaços que aparenten seguretat, llaços que mercantilitzen una relació sentimental, estimar és sinònim d’esclavitud, aimar ho és de llibertat, ja que l’amor no entén d’esclavitud.
Però cal tenir molt en compte, deixant a part el seu sentit religiós, allò de «AIMA Al PROÏSME COM A TU MATEIX», per la qual cosa, primerament, aima’t a tu mateix sense mesura ni raó, perquè, si no t’aimes a tu mateix, no podràs aimar als altres.
Sinto petit, 16/09/2010
