La confessió de Jordi Pujol el 25 de juliol va caure com una llosa sobre la societat catalana. De sobte, ens vam adonar que els damnificats per tants anys de poder indiscutible, revalidat a les urnes, érem molt més nombrosos del que sospitàvem.
Multitud de damnificats als mitjans de comunicació, a la política, a les empreses, a la cultura. La idealització excessiva del líder afebleix al seu seguici. No és important si la confessió, amb dosis morals i d’expiació afegides, afecti o no al procés que vol dur a terme el govern català. El que explica és que hem viscut més d’una generació amb una democràcia de baix nivell, corrupta en les seves estructures, mentidera.
Transcorrerà molt temps fins que la societat catalana es recuperi de la confessió. En un estiu dels anys 90 li vaig comentar que corria per Barcelona que el seu fill Jordi cobrava comissions. M’ho va raonar i em va dir que tothom ho feia, però que el seu fill ho feia molt millor, més ràpid i amb millors resultats.
En la seva extensa obra escrita hi figura escassament la paraula llibertat. Pujol no la considerava prioritària. Va poder passar indemne de les irregularitats greus que ara coneixem perquè controlava els mitjans de comunicació. La revista El Ciervo té el privilegi de que mai es va doblegar a les seves pressions. Em consta pel que em deia Lorenzo Gomis en plena hegemonia pujolista.
El control de la paraula, de la veu i de la imatge. No esperava que un ximple descuit en l’execució del testament del seu pare Florenci li fes caure del pedestal de fang que s’havia construït.
Article original: Foixblog.com
