Algunes plomes eminents comparen al director francès Robert Guédiguian i els seu grupet d'actors que gairebé sempre l'acompanyen amb l'incansable i apreciadíssim Ken Loach. El seu cinema porta la merescuda i meritòria etiqueta de "social" en uns temps on una mena de supèrbia col·lectiva considera d'entrada l'etiqueta esmentada com un defecte. Un prejudici més que moltes vegades no ens deixa apreciar el valor cinematogràfic i propositiu de la pel·lícula.

"Que la fiesta continúe" és una seductora abraçada humanística d'un cinema social centrat en la persona i la comunitat. En aquesta ocasió el director —després d'un viatge al Mali postcolonial amb la crua i commovedora "Mali twist"— ens passeja per la seva estimadíssima Marsella a través de la mirada de la Rosa i el seu entorn amb el rerefons de la problemàtica de l'habitatge, a partir de l'esfondrament d'un edifici precari amb la mort de 8 persones ocorregut l'any 2018. La Rosa ha estat —i és encara— una lluitadora d'esquerres durant tota la seva vida i ara s'esforça per aglutinar tots els grupuscles de la ciutat per tal d'afrontar les eleccions municipals amb més garanties. En paral·lel la seva vida familiar, personal i comunitària transcorre amb una fluïdesa entranyable, amb els entrebancs habituals demostrant una fermesa inesgotable i amb l'aparició màgica d'un amor a partir del qual sorgiran alguns dubtes.

Un dels valors més destacats de la pel·lícula radica en la seva capacitat de fer un retrat coral i ben dibuixat de tots els personatges, amb una estètica d'una coloració atapeïda d'esperança i d'ajustat optimisme alhora que va plantejant —sense cap tipus d'alliçonament i de forma subtil— una sèrie de problemàtiques d'una actualitat premonitòria que acabaran conformant una retrat global des d'un enfocament local. Estaríem parlant de l'accés a l'habitatge, la precarietat laboral o l'acollida, entre altres. I tot això ho aconsegueix amb unes escenes i uns diàlegs que sense deixar de ser realistes traspuen un particular encís amb algun toc irònic i, fins i tot, alguna pinzellada onírica.

En front de la resignació i la proclama maximalista R. Guédiguian reivindica la importància dels petits gestos comunitaris, ja sigui per trobar solucions pràctiques i senzilles com per atiar la flama de la protesta i la memòria. I ho fa des de d'una tendra amabilitat,  que mira a un esperançat horitzó, amb un mestratge indiscutible i que s'acaba amb una encomiable abraçada al cinema i a la vida. (7,5)