En moments difícils és quan una persona ha de donar la talla. Si parlem a sobre de càrrecs públics encara amb més motiu. Un cop més es demostra que al capdavant no s’hi posen persones expertes i coneixedores d’allò que els ocupa.
País de pandereta, Marca España, enxufisme, Gürtel i confeti. Algunes de les paraules que trobarem si als buscadors d’Internet hi posem Ana Mato. Evidentment, ebola amb negreta i subratllat.
N’hi ha per posar-se les mans al cap i per repartir a tort i a dret. Però ja hi haurà temps. Ara tenim un problema i ben gros. Una persona contagiada d’ebola, sis aïllades, una cinquantena a qui se’ls hi fa seguiment. I un gos, Excàlibur, que es preveu que sigui el primer sacrificat d’aquesta crisi. Com ens hem de veure… Vergonya de classe política, de classe humana, de silencis i explicacions banals. Vergonya de sortir a les pàgines internacionals com el país que a part de matar toros, ara també vol matar gossos.
El marit de Teresa, l’auxiliar d’infermeria contagiada ha fet una campanya brutal per mirar de salvar l’Excàlibur. Fa una reflexió que posa els pèls de punta: “Si el gos el sacrifiquen perquè pot estar contagiat, a mi també m’haurien de sacrificar?”.
No és sa crear alarma, però no ens ho posen fàcil. Set dies. SET DIES van passar des que Teresa va començar a trobar-se malament i fins al setè dia no se la va ingressar. Tard i malament, com malauradament estem acostumats.
Durant aquests dies llegeixo l’exigència de responsabilitats i de dimissions. Jo dic que no, que ara no és l’hora de dimitir.
No ens enganyem, la ministra Ana Mato és el cap de turc, la cara visible. Però de responsabilitats se n’han de demanar moltes més. Ara, que s’embrutin les mans, que penquin, que els agafi mal de panxa, remordiments de consciència, que s’estiguin nits sense dormir, que expliquin què, com i per què ha passat.
I que resin, que resin molt perquè la Teresa se’n surti i que finalment aquesta cagada monumental es quedi a les hemeroteques.
Un cop la situació s’estabilitzi, que dimiteixin tots els que han de dimitir, però d’entrada que donin la cara. El més fàcil ara seria mirar cap a un altre lloc i deixar que el pringat de turno es mengés el marrón. No sé si coneixen la dignitat, però si els en queda, la llista de dimissions ha de ser llarga.
