Potser alguns de vosaltres sou dels qui feu llista de bons propòsits per a l’any nou: «intentaré ser més pacient amb el meu cunyat», «m’apuntaré al gimnàs», «faré règim», «parlaré sempre català amb els nouvinguts», «llegiré un llibre cada mes», «deixaré de fumar caliquenyos», «pujaré sempre per les escales i no amb l’ascensor», «estalviaré per comprar-me un iPhone», «em donaré de baixa d’Endesa»… No seré jo qui us desil·lusioni o posi en dubte les vostres més que contrastades resiliència i autoestima. Però, deixeu-me dir que no soc dels vostres, vull dir que no soc dels qui fan llista per cap d’any; l’única llista que manejo és la que completem a casa de forma solidària a la porta del frigorífic i ens serveix per emplenar el rebost en la compra setmanal. No és que no cregui en els bons propòsits; i tant que sí. Digueu-me innocent, però encara confio en la utopia d’una humanitat millor. Simplement és que no suporto les dates assenyalades. Per a mi, el moment idoni sempre és ara, avui, demà al matí a tot estirar. O potser és que, com més va, més prefereixo el verb ser al verb tenir. Com sigui, reconec que cada cop combrego més amb la filosofia i la moral dels estoics: «Que les teves paraules casin amb les teves obres», deia Sèneca al seu amic Lucili en les cartes que van intercanviar entre els anys 62 i 65 dC. «De totes les coses del món, unes depenen de nosaltres, i les altres no. Les que depenen de nosaltres són l’opinió, el voler, el desig i l’aversió; en una paraula, totes les nostres accions. Les que no depenen de nosaltres són el cos, els béns, la reputació, les dignitats; en una paraula, totes les coses que no són acció nostra», afirmava Epictet d’Hieràpolis al segle I dC. «La perfecció del caràcter és això: viure cada dia com si fos l’últim, sense apressar-se, sense apatia, sense pretensions», reblava Marc Aureli al s. II dC. Perquè, al final, el que hagi de ser, serà i tots acabarem recollint el que hem sembrat, com diu la cançó que dona títol a aquest article (interpretada per Doris Day a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock L’home que sabia massa, 1956). I no us marejo més en aquesta entrada d’any, però permeteu-me, per acabar, que prosifiqui uns versos de Miquel Martí i Pol: «No tot és desar somnis pels calaixos, rodejats d’enemics o bé d’objectes que subtilment i astuta ens empresonen. Perquè viure és combatre la peresa de cada instant i restablir la fonda dimensió de tota cosa dita. Podem, amb cada gest, guanyar nous àmbits i amb cada mot acréixer l’esperança. Serem allò que vulguem ser. Pels vidres del ponent encrespat, la llum esclata». (Primer llibre de Bloomsbury, 1982).