Qui és?

Qui és?

dimarts 06 d'octubre 2015 - 18:00
Qui és?

Estaven asseguts als peus de la imponent catedral, un damunt de l’altre, recolzats en aquell banc de pedra tan incòmode. Ella, que acabava de complir setze anys, mig amagava la seva llarga cabellera rossa en un jersei vermell de coll alt. Començava a fer fred a la ciutat i es feia necessari tapar-se una mica. Tenia els peus damunt del noi, al qual mirava fixament mentre ell, jove com ella, anava passant pantalles del seu mòbil amb la mirada atenta. Ella, de reüll, s’hi fixava, quan de sobte li va demanar, amb to inquisitiu.

- Qui és?
- Eh... La Paula... Que m’estava dient que...

Tant era. Ella sabia perfectament que era la Paula l’emissora d’aquells missatges innocents de capvespre que feien estar tan atent al Marc. Li hauria pogut preguntar què li estava dient i perquè no hi podia parlar un altre moment, ja que ara estaven ells dos i ella predisposada, amb les cames al seu damunt, de menjar-se’l de cap a peus. Va apartar els ulls del noi i va mirar amunt. Era molt imaginativa i sovint, vagant per casa, li agradava quedar-se badant, imaginant-se la seva vida del futur, la seva primera feina com a advocada en algun bufet important, o com seria la seva primera experiència sexual, en algun camí ral dins del cotxe d’algú de certa confiança. Va tancar els ulls.

De sobte el Marc ja no li agafava la mà el primer dia a la facultat de dret. Caminava sola amb una carpeta massa plena d’apunts pels passadissos d’aquell edifici antic, mentre els nois d’altres cursos, més grans, l’inspeccionaven amb delit quan passava pel seu costat a pas lleuger. Un d’ells li demanaria, setmanes més tard, si li agradaria anar a passejar pel parc de la universitat, i ella acceptaria la proposta sincera i formal d’aquell xicot, vestit amb pantalons de pinça i jersei de llana de color ocre. Ja no era el Marc qui, en aquells pensaments freds de tardor, li tirava els plats pel cap en una acalorada discussió sobre qui dels dos tenia raó sobre si havien de seguir de lloguer o comprar-se una casa d’una vegada per totes. Tampoc era el Marc el que la fotografiava d’amagat amb una tassa de cafè a les mans al Landtmann de Viena mentre badava admirant l’ajuntament per la finestra una tarda plujosa i freda. Va obrir els ulls.

- Ei, que t’havies adormit? Em demanava els apunts de filo.
- Ah! Pensava... Digues-li que demà els hi passo jo mateixa.
- D’acord. Va, vine, tonta. Abraça’m.

De sobte, el Marc tornava a agafar-li la mà el primer dia a la facultat de dret. 

Comparteix-ho

Altres entrades del autor