Costa trobar racons on poder perdre’s, on poder oblidar on estàs i a on vas, on gaudir l’ara sense cap motiu. Somriure perquè sí, respirar perquè estàs viu, seguir endavant perquè ara toca viure, viure de debò. En una ciutat qualsevol, en un racó qualsevol, la Gabriele caminava sota les ombres d’uns plataners. La seva olor li portava records de quan era petita, de quan jugava a la plaça les tardes d’estiu. Sempre li havia fet gràcia el nom d’aquest arbre, ja que tot i el seu nom els seus fruits no eren pas plàtans. És l’arbre d’ombra per antonomàsia, diu el google, degut a les seves característiques adaptatives fa que passejant per places i carrers se’n puguin veure sovint. L’estiu començava a fer presència, els dies solejats i calorosos feien la punyeta als estudiants tancats en biblioteques, aules, habitacions… És una mena de contradicció: estudiants i principis d’estiu. Una mena d’agonia que només es pot suportar aïllant-te del món que t’envolta: tancant finestres, no mirant la televisió, evitant parlar amb amics, no aixecant-te de la cadira; i sobretot, sobretot, fent veure que estàs a l’hivern i que a fora no hi ha res, absolutament res, a fer.
Portava un llibre a la mà. Un d’aquells que t’endús per si de cas, i que mai acabes llegint. Estava a escassos 10 metres de casa, però en un moviment fugaç de cap va veure en la llunyania una ombra on refugiar-se. A mesura que s’anava apropant li anava envaint una sensació de tranquil·litat, com si el món al seu voltant s’estigués aturant, lentament. Es va quedar mirant el banc de fusta que hi havia sota l’arbre, li transmetia una fortalesa i una calma propis de qui ha viscut molts anys. Tenia la ment en blanc, quasi en estat catatònic. Va tancar els ulls i va respirar profundament. Ara era l’hora. El sol li acariciava la cara, els ocells li xiuxiuejaven cançons, aquelles que creen la banda sonora de les persones. Portava un llibre a la mà i havia decidit no tornar a casa.
