CASTELLANO
Negra es torna la nit de l’adéu, obscura i fatídica nit negra. A poc a poc , sense presses , sense pauses, sense demanar permís, l’alba s’acosta, el crepuscle es fa present, la tènue llum del dia treu el cap a l’horitzó: neix el dia, torna la llum, la nítida i amalgamada llum que ens omple d’il•lusió i pau.
Torna la foscor i torna la llum, mai ens separem d’això, però en cada mil•lèsima de segon, la foscor deixa de ser alguna cosa a témer per tornar un pas més a l’esperança, a la vida, a la il•lusió .
Sense l’existència de la foscor, acompanyada de la llum, i viceversa, res seria possible.
Necessitem la foscor per poder tancar els ulls i plasmar en la nostra ment tot allò que estimem, sense que res ni ningú ens obstaculitzi.
Necessitem la llum per a expandir el nostre amor, els nostres sentiments i que tot i tots ho puguin observar.
Com la foscor, com la llum, res ni ningú desapareix, simplement canvia de forma i moment, sobretot, allò i aquells als quals hem destinat el nostre amor.
Cada record, cada moment de tristesa, cada llàgrima que brolla dels nostres ulls, com mostra dels nostres sentiments cap a ells, no és més que una mostra de què ells, segueixen estant on sempre han estat i estaran amb nosaltres.
Plora, nena meua, que cada gemec és un petó a l’estimat ésser que, en el seu dia, va decidir canviar de forma i moment. Plora, nena meua, perquè cada llàgrima és un cabal que rega el record que manté vius, en nosaltres, a tots els que van iniciar un viatge sense maletes, ja que l’únic a emportar-se és l’amor que els oferim i, l’amor, no ocupa ni lloc, ni espai, ni temps.
Riu, nena meua, perquè la reciprocitat et fa copartícip de tot el que de tu emana. Riu, nena meua, perquè hi ha més d’una estrella que, per a tu, mai s’apagarà.
Tanca els ulls, nena meua, i mira al teu voltant, veuràs la claredat dels teus sentiments, et faràs coneixedora de qui i del que realment ets: un pur estat d’AMOR que dubta dels seus dubtes i s’enforteix en el dia a dia, negant-se a la misèria de la conformitat.
Somia, nena meua, que els somnis són realitats que hem de crear, realitats que, de vegades, ens neguem a acceptar per por i, la por, no és més que una auto-barrera per a no avançar, per a no compartir, per a no sentir. Por que hem d’apartar perquè el somni pugui realitzar-se.
AIMA, nena meua, no et neguis a això, que aimant seràs aimada. Que l’AMOR et farà lliure de pors i perjudicis.
AIMA, nena meua, que aimant el teu somriure serà l’estendard de la teva felicitat i la dels que estimes.
AIMA NENA MEUA, PERQUÈ ….. ENS AGRADES AIXÍ, AIMANT .
Sinto petit, 13/01/2012
