Reflexions esquemàtiques sobre la victòria de Trump

Reflexions esquemàtiques sobre la victòria de Trump

dimarts 15 de novembre 2016 - 13:00
Reflexions esquemàtiques sobre la victòria de Trump

Barack Obama i Donald Trump es van saludar per primera vegada a la Casa Blanca el dilluns passat per preparar la transició que es produirà el 20 de gener. Els que hem cobert eleccions nord americanes des de fa molts anys sempre hem dit que aquelles eren les més importants de la història. Aquelles, les de 1972, eren sobre la guerra de Vietnam. La guerra freda les dominava totes. Les més recents han cavalcat sobre la globalització i les noves tecnologies. Hi han hagut moments espectaculars, sorpreses, amb Reagan, Bush jr., Obama. Els Estats Units eren la garantia de l’ordre global d’acord amb els criteris de llibertat, lliure comerç, seguretat col·lectiva i una interdependència dels valors sobre el funcionament de les institucions, la separació de poders i una unitat de fons bàsica. Canviaven els presidents, es tornaven els partits, les dinasties dels Kennedy, Bush i Clinton anaven passant com professionals de la política al més alt nivell.

El que ha passat amb l’elecció de Donald Trump no és un canvi de dinastia o de partit. És un canvi de règim, una manera diferent, nova, d’entendre la política que es pot convertir en una práctica de com s’administra una gran empresa. Donald Trump és un gran empresari que ha construït un imperi immobiliari que va heretar del seu pare. No ha pagat els impostos que li pertocaven, no ha estat mai elegit per cap càrrec públic ni tampoc ha tingut res a veure amb els governs de torn. És un nord americà que ha aconseguit tot el s’ha proposat. Era un empresari d’èxit, segons els criteris nord americans, una persona que ha arriscat i ha gestionat un gran patrimoni. A l’últim pis de la torre Trump hi rebia periodistes i els menystenia. Un dia decideix presentar-se. I diu que guanyarà després d’una humiliació pública que li fa Obama en el sopar amb corresponsals.

El dia 9 de novembre de matinada amb una família molt nombrosa i heterogènia surt per acceptar i reconèixer la victòria. Canvia el discurs i el converteix en un to més amable, suau, conciliador, demanant la unitat nacional que ell més que cap d’altre ha contribuït a esmicolar. Feia 27 anys que queia el Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989., Es deia que seria la fi de la història. S’havia vençut en la guerra entre el capitalisme i el comunisme. L’onze de setembre de 2001 queien els símbols més emblemàtics de la cultura nord americana. Les Torres Bessones, el Pentàgon i la Casa Blanca eren l’objectiu d’unes forces encovades en el sí de la societat americana i que eren dirigides per agents exteriors. El terrorisme jihadista entrava en escena. La reacció fou immediata i dura. Es canviaren lleis i es posà a prova un cop més la pugna entre la seguretat i la llibertat. La seguretat en va sortint guanyant. El que vull assenyalar que malgrat aquell desafiament, aquell dia hi havia 900.000 soldats nord americans que patrullaven tots els mars i els oceans del món. La pax americana regnava sense cap pertorbació.

George Bush jr. passà. Vingué Obama amb una retòrica impressionant i amb una il·lusió entusiasta. El yes we can va guanyar les eleccions posant un negre a la Casa Blanca. Sempre he pensat que no va guanyar perquè era negre sinó perquè tenia un bon discurs, havia estat senador per Illinois, dirigia la revista de dret de la Universitat de Harvard, era una persona que encarnava els valors americans. Un polític que s’havia obert pas des de l’excel·lència acadèmica i des d’una retòrica només comparable, al meu entendre, amb la de Abraham Lincoln i John F. Kennedy. La victòria de Trump pot reconduir-se en la d’un president que ha deixat les seves promeses i declaracions electorals per convertir-se en un estadista. L’exemple de Reagan és invocat. Però Reagan havia estat vuit anys governador de Califòrnia. I va entendre el seu paper en el món. És el que va acabar la lluita contra la Unió Soviètica. La va vèncer. S’ha d’esperar per veure si les paraules de Trump s’executen en actes i accions de govern. Aviat ho podrem comprovar. Però la manera en que ha aconseguit la presidència té un punt molt fort de trampa i de cinisme. Ha utilitzat la mentida, ha insultat a les minories, ha desqualificat a la política tradicional americana i sembla que no comparteix el paper que han jugat els Estats Units en el món durant el segle XX i fins ara. Ha menystingut a la premsa, a les dones, als immigrants, als musulmans. Ha dit que el fundador del Estat Islàmic havia estat Barack Obama. Deia en un debat que posaria a la presó a Hillary Clinton. Aquest és el Trump de campanya.

Les preocupacions per la globalització i de la desigual distribució de la riquesa creada ha portat malestar a les clasGeorge W. Bushses mitjanes que viuen en llocs i ciutats petites. No ha guanyat en cap ciutat de més d’un milió d’habitants. No diré que sigui el vot rural però si el vot de tants milions d’americans que en termes reals cobren el mateix avui que l’any 1970. Les crítiques s’han dirigit als polítics i a les elits. Tot el que representi la política de Washington, l’establisment, ha rebut una forta patacada. Ja veurem com ho fa i què fa Donald Trump. Hi ha un corrent de fons de desconfiança amb els que manen, un menyspreu de l’altre, contra els big business, contra el gran diner. Molts pensen que les mateixes elits són part de la conspiració. La càrrega de l’home blanc. Ho deia Rudyard Kipling justificant les colonitzacions victorianes al segle XIX. Aquesta càrrega blanca, protestant i èticament molt exigent, s’ha anat en orris. Per qüestions demogràfiques i per la participació de tothom a configurar la opinió pública mitjançant les xarxes socials que transporten veritats, mentides, il·lusions, quimeres, insults i lloances. Una nova situació.

La victòria de Trump, possiblement, és l’última batalla oberta de l’home blanc als Estats Units. Per qüestió de nombre de persones. Molts votants de Trump pensen que les minories racials han estat comprades per la maquinària demòcrata i pels mitjans de comunicació que li son propers. Les qüestions morals, religioses i ètiques han jugat, no se sap com, en la decisió de milions d’americans que han votat tenint en compte el mal menor. S’ha fet corre en la campanya que Clinton era un diable. No tots els votants de Trump pensen com ell. Però tenien tanta tírria a Clinton que l’han votat per exclusió. The Economist que ha sortit avui fa una distinció molt subtil: els que l’han votat l’han pres seriosament però no literalment, mentre que els seus adversaris l’han pres literalment i no seriosament. La diferència entre Reagan i Trump és que Reagan era un optimista i Trump es recrea en un passat imaginari. Ja veurem si voldrà desfer tot el que s’ha fet en polítiques socials, el que han deixat fet a Obama i altres presidents. Uns vint milions d’americans perdran l’atenció mèdica si és fidel a les seves promeses. No creu en el lliure comerç, és un nacionalista nord americà, és un home de negocis. A veure com reacciona davant la complexitat d’un món en el que Estats Units són encara els líders. Diuen que el missatge Trump vindrà a Europa. Ja hi és. El Brexit és un aperitiu de la manera en que ha guanyat les eleccions Trump. La mentida i la por. La mentida recorre el món amb total impunitat. La por crea la xenofòbia i el populisme. Primer ataca els manifestants i hores després diu que són uns patriotes. Si no els hi agraden les conviccions en tinc d’altres, que diria Grouxo Marx.

Brexit, la Hongria de Víktor Orbán, Colòmbia del president Santos. Ara veurem el què passa al referèndum d’Itàlia on Renzi es juga el poder i el que passarà el mateix dia a Àustria on finalment es celebraran les eleccions presidencials amb la possibilitat de que guanyi l’extrema dreta. A Dinamarca, Noruega, Islàndia no s’aproven els pressupostos per les pressions dels radicalismes de dreta. França, Alemanya i Holanda celebraran eleccions en uns mesos amb la possibilitat de que els partits xenòfobs guanyin moltes posicions. Si aquesta és la situació a Europa potser estem davant d’un repte difícil d’aconseguir. La racionalitat perd terreny. Vivim en l’època de la post veritat. No importa si les paraules són veres. Només compta l’impacte que tinguin. Finalment, la situació de Rússia. Ni Putin ni Trump, amics durant la campanya, son europeistes. Hi ha qui diu que els dos pensen amb Yalta i repartir-se Europa com feren els vencedors F.D. Roosevelt, Joseph Stalin i Winston Churchill. Els països bàltics estan espantats. Brussel·les ha de reaccionar, hem de reaccionar defensant una societat en la que ningú quedi penjat, una societat d’acollida, humanista, enemiga de la guerra, de les desigualtats i de la injustícia. 

Nota optimista. És possible. Recordem com estàvem aquí fa quaranta anys, o setanta, o cent. Alemanys i francesos encovant guerres que esdevenien confrontacions mundials. Europa, malgrat tot, és un espai en el que la llibertat, la pau i el progrés el podem fer encara tots possible.

Ho podeu llegir també a: Blog Lluís Foix

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor