Tant els partits polítics vigents com els seus respectius líders polítics haurien d’aprendre d’aquella generació de polítics de la transició de la democràcia espanyola. Sobretot dels fets polítics transcendentals que van produir ja que gràcies a ells gaudim d’una democràcia ben consolidada malgrat el que puguin dir pocs, alguns o molts. Això no va només dels i pels partits d’extrema dreta (VOX) o d’extrema esquerra actuals en l’eix ideològic (CUP), sinó per a tots plegats. Perquè si tenim una societat actual tan polaritzada políticament tant a Catalunya com a Espanya és pel comportament polític fomentat conscientment per les elits polítiques i els seus propis interessos, espuris, evitables i gens exemplificants moltes vegades. Polarització per dalt i per baix és amb el que ens trobem com a conseqüència principal.
On ha anat a parar el centre polític? Existeixen partits realment de centredreta o de centreesquerra actualment? Quan de temps haurà de passar més perquè l’espai de centre deixi d’estar orfe?
Fa de molt «modernet» blasmar a la generació política que va fundar la Constitució espanyola del 1978. Però qui ho fa hauria de tenir en compte que aquells polítics van fer política com mai. Aleshores, pactaven grans pactes líders polítics d’ideologies absolutament divergents. Avui dia es troba a faltar aquella manera de fer política. I no s’entén, per tant, que se’n parli pejorativament.
Si avui existeix una democràcia tan assentada i consolidadíssima no és pels partits i líders actuals. Res més lluny que la realitat. Vulgues o no, tenim una democràcia amb forts fonaments gràcies al «Règim» del ’78 i el seu compromís amb una manera de fer política pactista. Perdó, això de «Règim» del ’78 està mal dit. A l’any ’78 no s’inicià cap «Règim» que jo sàpiga. És un any on ja s’està afortunadament dins d’un incipient règim polític democràtic. I amb immediata anterioritat l’unic règim polític real i vil que hi hagut a la política espanyola contemporànea és incontrovertiblement el «Règim autoritari del 1939-1975».
