La Frida s'ha fet gran: ara té 18 anys, de nom Marina. Entremig també hem conegut la Mariona. La primera va aprendre a plorar en un drama naturalista on la Carla Simón ens va sorprendre amb un primer llarg d'un força evocadora intensa i detallista. Estem parlant de "Estiu 1993" (2017).  La nena creix i passa tot un estiu amb la família materna —"Alcarràs" (2022)— en un memorable drama coral reivindicatiu de la família, la terra i les arrels. L'alter ego de la directora ara ja es major d'edat i es disposa a visitar la família del pare, que no ha conegut i viu a Vigo, aprofitant que ha de fer un tràmit necessari per la seva matrícula universitària en estudis de cinema.

La pel·lícula comença i acaba amb la protagonista filmant amb la seva càmera de vídeo. Un viatge circular on queda molt clara la seva vocació obstinada, mentre que tot allò que se’ns mostra entremig és un producte d’una ficció, moltes vegades atzarosa i juganera, que recrea una memòria en base a un diari personal de la mare —en realitat són unes cartes escrites a les amigues— i les vivències amb el clan familiar que va coneixent a poc a poc.

Amb aquest punt de partida la directora planteja una estructura fílmica basada en tres capes/formats. Una la conformen les imatges de vídeo actuals o passades, les quals es van intercalant amb el format estrictament cinematogràfic de trobades i converses amb els oncles, cosins i padrins. Cada personatge explica versions que difereixen fins el punt que, en algunes ocasions, es contradiuen amb la mateixa versió escrita per la mare. La Marina haurà de fer un estimulant exercici de recomposició fins el moment que apareix un vestit roig i una gat. A la manera  de "Marina en el país de la meravellosa memòria", la pel·lícula ens submergeix dins una estimulant experiència onírica que ens transporta, amb els pares de la Marina com a protagonistes, a uns anys 80' hedonistes i trencadors amb el passat, on l'arribada de l'heroïna i, posteriorment, del SIDA van sembrar de cadàvers tota una generació amb l'agreujant d'una injusta estigmatització.

L'habilitat de la Carla  com a directora ja no ens sorprèn. Malgrat això, amb "Romeria" ha aconseguit integrar d'una manera evocadora i diligent el que és alhora un relat de memòria i de catarsi personal, i un homenatge comprensiu de tota una generació, amb un contingut social i de compromís inqüestionables. Un pas endavant arriscat del qual surt reforçada com a realitzadora d'una expertesa genuïna, que evoca veracitat, proximitat i una generosa autenticitat. (9)