Primera sorpresa al començar la pel·lícula: el format de la pantalla és un 4:3 que concentra l’atenció mentre deixa pels marges que no es veuen tot un bon grapat d’incògnites que, a mesura que avança la cinta, es van convertint en autèntics dilemes que superen amb escreix allò que podria ser més racional. I si no pareu-vos a pensar uns instant amb la frase que penja de l’aula de l’activitat de revista del centre escolar en el qual se situa tota la trama: «La veritat està per sobre de qualsevol vincle». Un lema molt interessant per futurs periodistes però que pensant-la una mica a fons li podríem treure alguna punxa.
Dit això podria explicar una mica l’argument. Ja hem comentat que estem dins un centre escolar de secundària alemany, concretament seguirem a la Carla Nowak, professora de matemàtiques i d’Educació Física i tutora d’un grup d’alumnes d’uns dotze anys als quals intenta acompanyar amb unes bones dosis d’empatia i diàleg permanent. Quant les sospites per un seguit de robatoris recauen en un dels seus alumnes les coses es començaran a complicar. A partir d’una postura inicial protectora, les seves sospites i la seva ànsia la porten a anar al fons de la qüestió sense preveure en cap moment que els «efectes col·laterals» de les seves indagacions s’acabaran convertint en un autèntic malson.
Al marge de la trama en forma de thriller que inicialment ens pots arribar a inquietar, l’habilitat del director Ilker Çatak recau en plantejar des de bon principi tota una sèrie de dilemes morals al posar en un conflicte gairebé delirant el que seria una política de tolerància zero del centre educatiu amb els petits robatoris versus els mètodes utilitzats per una resolució efectiva i ràpida. Tot plegat, a més a més, amb l’aparició, a partir que l’afer va prenen volada, de tota la varietat de prejudicis i dèries de professorat, alumnat i famílies que es van posant en evidència aconseguint, finalment, un retrat inquietant del que seria un reflex en petit format de tot l’entramat social en el qual estem tots immersos.
Que ningú caigui en el parany que tot el que es planteja es limita als centre escolars. Al meu entendre, el mèrit a destacar de la cinta recau precisament en la seva capacitat per interpel·lar-nos des del primer minut sobre disjuntives presents en qualsevol estructura social amb la voluntat de resoldre conflictes tan habituals com petits robatoris posant en evidència la fortalesa de la comunitat alhora que es deixen entreveure les seves debilitats, prejudicis i desigualtats.
«Sala de professores» amb un estil gairebé de documental intrigant i impecable, dosis de tensió necessàries, bones interpretacions i un final que encara m’esvalota aconsegueix enfangar-nos fins al coll amb un seguit de qüestionaments que ens amoïnen per la complexitat i les conseqüències de les respostes que es deixen pel nostre arbitri. (8)
