Alguns llocs et llisquen per la superfície sense més; altres tatuen el teu dit a la càmera del mòbil, que acaba traient fum. I després estan els altres indrets, els que apareixen escrits en lletra minúscula i sense negreta però t’amaren lentament, com la pluja fina, fins a deixar-te pensarós. Doncs bé, el poble desaparegut de Sant Urbà de Montclús és un d’ells.

Hem de dir, per començar, que aquest es troba a la comarca de la Noguera, dins l’Espai Natural de la Serra del Montsec, ben bé a la vora de l’embassament de Camarasa i tan perdut enmig del no-res que és poc probable que us el trobeu per casualitat.

Sant Urbà és un d’aquests llocs on la història es junta amb la geologia i, alhora, amb la llegenda i, fins i tot, amb molta mala sort. Combinació guanyadora per a fer-li una visita, veritat?

Si us hi atanseu avui en dia, poca cosa hi veureu: les restes que romanen dempeus del castell, un parell de carrers que es poden mig intuir entre la malesa i una ermita reconstruïda que sobreviu al llindar del buit. Tanmateix, no és allò que hi ha el que m’interessa remarcar, sinó allò que ja no hi és. I aquí comença la seva història, que nosaltres agafarem al vol al segle XI ni més ni menys. Agafeu-vos, que venen corbes...

Sant Urbà de Montclús era certament un lloc peculiar com pocs altres a finals del segle XI. Era un poble de frontera al llindar dels territoris sota domini musulmà i, per tant, com qualsevol territori fronterer, catau de tot tipus d’intercanvis i, en conseqüència, de personatges atípics i més aviat allunyats de la religió. Tan sols ell riu Noguera Pallaresa els separava dels veïns de l’altra banda, que resaven a Al·là mirant cap a la Meca i tenien certa pressa per envair-los. Enmig, un pont de pedra traçava la frontera i era fortament vigilat pels cristians. De fet, atès que en aquells temps el riu era més cabalós i que els ponts per a creuar-lo no abundaven, la tasca tenia força importància i, fins i tot, el poble tenia el que llavors s’anomenava dret de pontatge. I quina era la transcendència de tot plegat? Doncs ben senzill: que tothom que volia creuar a l’altra banda havia de passar, tant si feia sol com si plovia, per Sant urbà de Montclús, i pagar el corresponent impost, que era aplicable a tota criatura que creués el pont, tingués cames, potes o peülles.

En els seus millors moments, Sant Urbà va arribar a tenir tres barris, dos dels quals estaven enfilats dalt de turons; així, el barri Sobirà i el barri Jussà eren protegits per uns cingles que s’enfilaven cap al cel i els oferien protecció addicional, mentre que el barri de Llevant era més petit i estava protegit per la modesta muralla, però no per la geologia. Dominant la zona altivament, el castell que presidia el poble suposava alhora el límit fronterer del comtat d’Urgell. 

Així era tot i així havia estat sempre fins que, un dia qualsevol, allò que mai succeeix va succeir. I no va ser pas un miracle diví, sinó més aviat una maledicció infernal doncs, sense cap preavís, hi ha haver un fortíssim terratrèmol que tot ho va canviar. Després de sacsejar-se com gelatina en un plat sostingut per mans tremoloses, Sant Bernat va deixar pràcticament d’existir. En cedir el terreny, les cases i els carrers van deixar lloc al buit i a uns alts monòlits amb depressions entaforades enmig. En direcció al barranc que vorejava el riu, l’esllavissada es va empassar tot el que quedava en peu i tan sols va deixar en herència un rastre desllorigat. Sembla ser que el terratrèmol va durar molt més del que el poble era capaç de suportar, i va ser força més intens que l’anterior, el qual havia tingut lloc més de cent anys enrere. En aquella ocasió, havien aparegut escletxes de més d’un metre d'amplada als carrers de la part inferior, les quals havien estat reomplertes de terra i pedres com qui col·loca una tireta sobre una ferida de pati d’escola. Tanmateix, amb aquest nou terratrèmol, el poble fronterer es va esborrar del mapa.

I aquí és, precisament, on el llindar entre els fets i la llegenda es tornen fonedissos, i on les dates ballen una dansa forassenyada sense cap gana de definir-se. Dansen els anys i dansen els fets, però sembla ser que, un cop acabat el terratrèmol, tan sols la petita església, el mossèn i una velleta, que era la única persona de Sant Urbà que encara conservava la seva fe, van sobreviure a aquella desolació. I així, sense voler-ho, aquella velleta de nom desconegut, únic ésser pietós i allunyat del pecat en aquell poble, es va convertir en la protagonista de les narracions a cau d’orella que, amb el temps, ens han arribat fins avui en dia.

Les restes del poble que va desaparèixer encara són ben visibles, com ho són les agulles de conglomerat que van quedar com a testimoni macabre de la seva existència. L’església romànica, sent fidel al relat, roman intacta vora les escletxes on hi va haver carrers i cases, i s’hi pot entrar i visitar-la sense problema, doncs ha estat restaurada. També pot visitar-se una cova, les restes dels barris de la part alta, i els quatre murs que han sobreviscut del castell. El pont de pedra ja no és visible atès que un dels braços del pantà de Camarasa omple l’espai per on abans discorria el riu. En qualsevol cas, és un d’aquells llocs que adquireix la seva transcendència gràcies a la història que l’envolta. Sense els mots que l’embolcallen, no seria ni punt al mapa, ni record, ni oblit. 

I, dit això... com hi arribem? Doncs, un cop a la comarca de la Noguera, agafem la carretera C-12 en direcció nord. El més ràpid és anar-hi pel camí de les Torres de Cas, que surt del port d’Àger. El tram des del port fins a Sant Urbà de Montclús és una pista de terra i és preferible fer-la amb un vehicle 4x4, però tot dependrà de com sigueu d’agosarats.

Si voleu acabar de dibuixar una jornada de descoberta rodona, us podeu atansar al Mirador del Balconet, també anomenat Balconet de Santa Linya, des d’on tindreu unes vistes espatarrants dels espadats del pantà de Camarasa i d’un dels seus revolts. Quasi com el Canó de la Ferradura del riu Colorado, però a la catalana (bé, he exagerat una mica, però sols una mica). L’indret realment es mereix una visita... i dues!

Per a saber-ne més:

https://www.serradelmontsec.com/montclus-santa-linya-montsec/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Urb%C3%A0_de_Montcl%C3%BAs

https://www.serradelmontsec.com/balconet-santa-linya-montsec/

https://www.serradelmontsec.com/espai-natural-serra-del-montsec/