Senyals d'alarma sobre Europa

Senyals d'alarma sobre Europa

dimecres 08 de juliol 2015 - 11:00
Senyals d'alarma sobre Europa

Els governs de tots els temps i en tots els llocs saben perfectament el que no han de fer i, no obstant això, acaben fent-ho. La història és molt rica en decisions d'última hora que van canviar el rumb d'una nació pensant que l'adversari estava fent la migdiada o no era conscient de què s'estava tramant.

Fa ara dos segles Napoleó creia haver guanyat la batalla de Waterloo amb una preparació més que precària mentre el duc de Wellington portava diversos mesos preparant la confrontació i la derrota de Bonaparte en els camps propers a Brussel·les. Aquella victòria va significar que els cent anys que vindrien després de 1815 serien la confirmació de l'hegemonia britànica per les terres i mars del món.

Els cinc mesos de negociacions entre el Govern d'esquerres grec, sostingut per un partit xenòfob i nacionalista extrem, i la denominada troica han desembocat en un xoc polític i econòmic que pot fer saltar per l'aire la zona euro i l'estabilitat de la Unió Europea. L'FMI, el BCE i la Comissió són tres organitzacions molt poderoses. L'FMI és el que se suposa representa millor als inversors a Grècia, i la cancellera Merkel es va encarregar que fos aquesta institució internacional la que dissenyés els rescats que han desembocat en un desesperat desafiament del govern d'Alexis Tsipras convocant un referèndum immediat.

Ningú volia arribar tan lluny. La troica volia exigir fins a on fos possible el compliment dels compromisos derivats del deute grec, i el Govern d'Atenes pensava que Europa no deixaria que Grècia sortís de la zona euro. Han jugat al pòquer sense pensar en les conseqüències de les accions que afecten la vida ordinària de milions de persones dels 19 països de la zona euro i de la sencera UE.

La crisi grega no és una qüestió comptable ni una confrontació entre un govern d'esquerres i les institucions que representa la troica. Merkel ho ha dit amb una claredat meridiana en advertir que una crisi de l'euro és una crisi d'Europa. Es pot discutir inútilment si Grècia va haver de formar part de la zona euro i si els homes de negre que han visitat Atenes en els últims cinc anys van presentar els advertiments alarmants que han conduït a la present situació. Això no serveix de res.

El que sí que convé assenyalar és que la unió monetària que representa l'euro crearà inestabilitats mentre no existeixi una unió bancària, fiscal i econòmica.

Però a hores d'ara ja no es poden invocar els desajustaments o errors del passat i cal afrontar la situació amb realisme. Europa no pot permetre la sortida de Grècia de la zona euro. No cauria només un projecte, sinó que s'entraria en un període de convulsions que afectaria l'Europa que van dissenyar Kohl i Mitterrand.

Però Grècia ha de complir les regles mínimes per estar en un club en el qual els ritus cal observar-los. Si els grecs decideixen abandonar l'euro són ben amos de fer-ho. Però hauran de travessar un període de gran inestabilitat política i social en un país en el qual molts ciutadans han buidat les arques gregues i han posat els euros en bon recapto en bancs suïssos o alemanys.

Grècia ha funcionat amb paranys i amb un sistema de garanties socials més enllà de les seves possibilitats. Es pot evitar la ruptura, fins i tot es parla d'una quitació substancial del deute grec, però el país haurà de funcionar amb els paràmetres que regeixen en la resta d'Europa.

El Govern d'Atenes es deu als seus electors. Però els d'Alemanya, França, Espanya i la resta de la zona euro, també. El fet és que ningú està en condicions de donar lliçons a ningú. El filòsof alemany Jürgen Habermas ho deia la setmana passada: “no és una qüestió moral, sinó política. Les elits polítiques d'Europa no poden seguir ocultant-se dels seus electors, escamotejant fins i tot les alternatives davant les quals ens situa una unió monetària políticament incompleta. Són els ciutadans, no els banquers, els qui han de dir l'última paraula sobre les qüestions que afecten la destinació europea”.

En el fons de tot el conflicte se situa el paper d'Alemanya. La veritat està en els discursos però també en els fets. Hi ha qui afirma, com l'exministre Joschka Fischer, que “no es pot pretendre que tota Europa s'emmotlli a Alemanya i que la classe política alemanya manqui de coratge i determinació per tractar que Alemanya s'emmotlli a Europa”. Thomas Mann ja li va donar la resposta fa 70 anys amb la idea d'una Alemanya europeïtzada i no una Europa germanitzada.

Angela Merkel ha de traduir en fets els seus discursos europeistes. El volum de deutes, dèficits i desequilibris que afecten milions d'europeus han d'afrontar-se des del lideratge d'una visió política d'abast. Alemanya es juga tant com la resta d'europeus.


Article original: Foixblog.com

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de lluisfoix
Nascut a Rocafort de Vallbona, és llicenciat en periodisme i dret. Va ser director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes des del 1982. Especialista en política internacional i columnista de temes d'actualitat, ha estat corresponsal a Londres i Washington i ha cobert set guerres i viatjat per 82 països. Imatge de Revista Valors.org
Segueix-me :

Altres entrades del autor